Les finances del genocidi
Aquest mes d’abril es compleixen 25 anys del genocidi ruandès. I encara avui, un quart de segle després, no només la justícia és “una abstracció per a les víctimes” -com va dir la fiscal Carla del Ponte quan dirigia les acusacions al TPI per a Ruanda-, sinó que ni tan sols s’han aclarit amb exactitud els mecanismes i les complicitats, internacionals i locals, que van provocar aquell gran assassinat de masses, en què prop d’un milió de persones de totes les edats, principalment tutsis, van perdre la vida en menys de quatre mesos.
En una sèrie de reportatges d’investigació fets pel diari Le Monde s’aporten ara algunes respostes a una de les qüestions més lamentables i molestes per als països occidentals: el finançament del genocidi, dels seus promotors directes -el grup de fanàtics del govern ruandès, conegut com l’ azaku, “la caseta”-, així com la compra de les armes dedicades al genocidi i la gran quantitat de diners que han servit aquests anys per protegir i amagar alguns dels seus responsables fugits de la justícia, molts dels quals és probable que morin sense haver de passar mai per un tribunal.
Els mecanismes d’aquest finançament no ens haurien de sorprendre gaire perquè encaixen perfectament amb el funcionament normal de les guerres en països tercers, països pobres, sense més recursos propis que l’endeutament amb els països fabricants de les armes, que són al mateix temps els països responsables de l’economia financera global que els permet adquirir-les.
Ara sabem, doncs, que el 1996, dos anys després del genocidi, el govern ruandès va demanar al senador socialista i antic secretari general de l’ONG Oxfam a Bèlgica, Pierre Galand, que viatgés a Kigali per fer una auditoria -ajudat per l’economista canadenc M. Chossudovasky- sobre el deute que l’antic govern -el govern genocida- tenia amb el Banc Mundial (BM) i el Fons Monetari Internacional (FMI).
El cas és que aquestes dues institucions reclamaven al nou govern sortit de la guerra i la victòria de la guerrilla de l’FPR -majoritàriament integrada per tutsis exiliats- el reemborsament de mil milions de dòlars prestats durant els anys previs al genocidi. Si no tornava els diners, amenaçaven, se li negaria qualsevol ajuda econòmica internacional.
Galand va descobrir a Kigali -estudiant els papers del Banc Nacional de Ruanda- que els diners reclamats s’havien fet servir per pagar el genocidi -comprant armes a països com França i la Xina, entre d’altres-, i la conclusió no pot ser més òbvia: el BM i l’FMI sabien què passava mentre es gestava el genocidi -és a dir, sabien quin era l’ús dels diners prestats-, però no van fer res per aturar les compres. Per tant, van ser tan còmplices del genocidi com els països que van subministrar les armes i els bancs que van acceptar fer circular els diners.
La manera com Paul Kagame, el president ruandès, va gestionar el xantatge va ser un altre xantatge: o em deixeu els crèdits que necessito o denuncio la vostra responsabilitat. El BM i l’FMI es van doblegar als desitjos de Kagame i els diners prestats aquesta vegada -fa notar Galand- van servir, entre altres coses, perquè Ruanda fes la guerra al Zaire, on l’antic president Mobutu va ser expulsat per tropes ruandeses i ugandeses -que van posar-hi com a president Laurent Désiré Kabila- i va néixer la nova República Democràtica del Congo -una guerra que encara dura, en diferents indrets i formats.
Mentrestant, s’esperen per al mes d’abril -el genocidi va començar el dia 4- nombrosos actes en favor de les víctimes i de la memòria d’aquell crim horrible. Potser seria hora que algun dia ens fixéssim en el fet que, quan la sang es vessa, més enllà del camp de batalla sempre hi trobem, ben protegits i fent caixa, els corbs fantasmagòrics del diner -en totes les guerres i sense excepcions.