La finca del Senyor Arnús
Amb l’excusa de la xafogor, he marxat a Badalona, una ciutat tan propera i alhora tan distant. Hi vaig amb l’excusa de saber com combatien la calor els grans magnats de l’economia, al segle XIX. M’hi arribo amb una línia d’autobús històrica, la B-25, que en la dècada dels vuitanta va protagonitzar sonades protestes del seus usuaris, fins que van aconseguir que tingués la parada d’inici a la ronda de Sant Pere, cantonada amb la plaça Urquinaona; la primera línia que va enllaçar una població de l’àrea metropolitana amb el centre de la capital catalana.
Baixo a la parada del carrer Germà Juli i segueixo a peu per Méndez Núñez fins a l’entrada del Parc de Can Solei i Ca l’Arnús. Em rep un ampli espai esglaonat, amb un camí que creua una placeta delimitada per dues cases pairals amb porxo i balcó, de finals del segle XIX, un espai ombrívol entre plataners i palmeres datileres. Passejant, arribo a la torre Arnús, de l’arquitecte Josep Oriol Mestres, d’estil neoclàssic. Una residència d’estiueig digna del seu promotor, Evarist Arnús Ferrer, el fundador de la Banca Arnús, el soci del marquès de Comillas i dels Güell, un dels homes més rics i poderosos de la burgesia catalana. Va comprar terrenys a l’Eixample i finques rústiques una mica per tot arreu, una de les quals va ser el mas de Can Solei, un lloc ideal per passar-hi l’estiu.
El nou propietari va fer diverses modificacions a l’antiga explotació agrícola, s’hi va fer plantar un jardí romàntic amb caminets vorejats d’arbres i s’hi va construir una gruta i diverses fonts. Va traslladar una estació meteorològica situada al passeig de Gràcia i la va transportar fins aquí, on és coneguda com la torre del Rellotge. Al costat va obrir una placeta coronada amb una glorieta i un parell d’estàtues clàssiques. I una torre d’aigua que ens avisa de la proximitat del llac, damunt les aigües del qual s’hi va fer edificar un castell neogòtic, amb merlets i pont llevadís. I per gaudir-ne, el va rodejar de ponts i caminets laberíntics, en el que és, segurament, el lloc més suggeridor i tranquil del parc, que, d’altra banda, no sembla gaire concorregut. Amb prou feines algun esportista, o gent que passeja buscant l’ombra.
La piuladissa d’ocells em porta al costat del llac on hi ha la Casa Nova, una altra residència d’estiueig, aquesta dels anys cinquanta. De fet, les dues finques que formen el parc van ser propietat privada durant molts anys. Als anys setanta es va obrir al públic Can Solei i el 2007, després d’una altra lluita veïnal, es va inaugurar Ca l’Arnús. Juntes formen un dels parcs més bonics del pla de Barcelona per escapar-se del sol.
