Florentino i la seva realitat paral·lela
Una de les frases més repetides quan Florentino Pérez presenta algun jugador al seu club és: “Ha nascut per jugar al Reial Madrid”. Perquè, per a ell, tots els grans jugadors ho han fet. I ho pensa de veritat. Té al cap la idea que tothom vol jugar al Madrid i que tots els entrenadors volen entrenar el Madrid. ¿Com no ha de voler algú formar part del club de futbol que ha guanyat més Copes d’Europa de la història?
Florentino viu en aquest pensament i s’ha creat un relat en el qual està convençut que tota persona relacionada amb el món del futbol aspira a formar part del Madrid. Però ara, de cop i volta, ha topat amb una realitat en la qual els entrenadors no volen anar al seu club. I no l’hi diu només un, ni dos, ni tres. Un darrere l’altre, per diferents motius, es neguen a acceptar l’oferta. Li va passar a l’estiu, quan Pochettino no va deixar el Totenham ni hi va haver un pols entre els dos clubs per anar al Madrid. Tampoc ni Joachim Löw ni Jürgen Klopp van veure amb bons ulls anar-hi quan van ser sondejats pels blancs; i Massimiliano Allegri i Julian Nagelsmann han explicat públicament que van rebutjar l’oferta del Madrid perquè van preferir el projecte del Juventus i el Hoffenheim, respectivament.
I ara, tres quarts del mateix. Ha decidit fer fora Lopetegui sense tenir encara lligat el substitut. Pensava que el cas de l’estiu era circumstancial, que ara, amb la temporada començada, qualsevol entrenador sense feina segur que hi aniria encantat. Doncs no. Antonio Conte també li ha dit que no. Perquè els entrenadors ja van entenent el que significa entrenar el Reial Madrid. Vol dir que no tens cap poder a l’àrea esportiva i que els fitxatges i les baixes són terreny exclusiu del president. I que, a més, ell et pressionarà perquè juguin els que considera oportú. Però no només això, perquè l’entrenador que hi anés toparia amb la cúpula, però també amb el vestidor. Els jugadors tenen moltíssim poder, sobretot Sergio Ramos, que ja va advertir si venia un entrenador dels considerats de “mà dura” que el respecte “es guanya, no s’imposa”.
Tot just comencem el mes de novembre i el tricampió consecutiu d’Europa està en una situació dramàtica d’estructura, de plantilla, de lideratge, de prestigi... És el club amb més Copes d’Europa de la història del futbol, però a quin preu? Qui recordarà aquest equip? Quin espai de la memòria història ocuparà? Quin altre club vol copiar-li el model o imitar-lo? Com diu la sàvia cultura popular, malament va qui no pensa en l’endemà.
