Fonamentalistes per la independència

L’any 1994, poc abans del primer gran alto el foc de l’IRA, Tom Hartley em va portar al pub The Roddy’s de Belfast, el club privat dels republicans, que allotja un museu de la resistència encara clandestí. Hartley era en aquell moment el responsable d’organització del Sinn Féin, que pilotava al costat de Gerry Adams i Martin McGuinness. Em calia resoldre un dubte important, que m’inquietava després de veure el film L’ull de l’agulla, basat en la novel·la de Ken Follet L’illa de les tempestes : ¿l’IRA va col·laborar amb els nazis durant la II Guerra Mundial per contribuir a derrotar l’Imperi Britànic?

Hartley em va asseure en una taula parada amb pintes de cervesa de tots els colors al voltant de militants i voluntaris experimentats, alguns dels quals havien viscut aquells episodis de primera mà: només hi faltava Donald Sutherland, el protagonista de la pel·lícula. Ningú es va voler identificar: “Tots som Roddy McCorley”, va etzibar el cap de taula, evocant el líder executat de la revolució de 1789 que dona nom al bar, però arran de la publicació de la gran crònica de Keefe No diguis res he descobert que un d’ells era el llegendari Brendan Hughes, The Dark.

La resposta a la pregunta era sí, hi va haver dobles agents irlandesos que van col·laborar amb els serveis d’intel·ligència del III Reich, perquè consideraven que l’enemic a batre, a més a més dels alemanys, també eren els anglesos. La resposta era sí i la consideració era que no, no estaven contents d’aquells episodis tèrbols. La resposta era sí, la consideració era no i l’argument era que quan hom lluita per la independència contra un imperi, l’imperi juga al tot s’hi val i aboca la revolució a respondre amb les mateixes armes.

Ara i aquí, la situació no té ni traducció ni aproximació, però sí que possibilita fer una reflexió. Una part de l’independentisme considera que no es pot permetre perdre ningú, tampoc els fonamentalistes catalans, com una part de l’espanyolisme demostra amb coalicions estrafolàries que no es pot permetre perdre els seus feixistes, i uns i altres obvien els aconsellats aïllaments polítics i socials dels intolerants. La polèmica reunió, en què ha participat en rigorós present tot un vicepresident del Parlament, en la qual hi havia ultradretans anava encaminada a explorar la suma política enverinada.

Sí, sí, sí... Hi ha fonamentalistes per la independència. Ja sabíem que hi havia catalans aliats dels feixistes espanyols, i això anava bé a la causa: els casos emblemàtics de Samaranch aixecant el braç o d’Eugeni d’Ors, un gran nom de les lletres catalanes, vestit de falangista, el nostre nostrat Ezra Pound. Però els fonamentalistes de l’estelada són una altra cosa, que costa de pair. Tenen tradició, i a la Guerra Civil havien fet una lletra ad hoc d’ Els segadors prou il·lustrativa: “Amb la sang dels castellans / en farem tinta vermella, / per pintar les barretines / de la gent de nostra terra”. L’odi xenòfob al castellà/espanyol és un tret fonamental, i s’afirmen més a la contra que en positiu: són catalans per Catalunya, però són més catalans contra Espanya, a la qual anomenen despectivament “Ñordia”.

No miren prim ni a l’hora d’acarnissar-se amb els morts -recents, com Rosa Maria Sardà, Juan Marsé-, que han empadronat al cens cada cop més nombrós dels traïdors. No es plantegen l’autocrítica perquè són supremacistes i ells tot ho fan bé, els altres “i tu encara més”, i insulten a dojo i pel broc gros. Si s’hi afegeix el patró homologat del convers, el to encara puja més d’intensitat, en proporció directa al nombre de conversions i a la fe dogmàtica que hi haguessin esmerçat.

Però per fortuna són pocs, no tenen poder, i encara som a temps d’una aturada ètica -detesto l’expressió “cordó sanitari” aplicada a la política, i més en els temps que corren-. Potser en algun moment, si més no, els que els accepten de companys de viatge s’adonaran que, més que lluir, desmereixen; més que sumar, resten, i que el seu discurs essencialista és aprofitat per contaminar un independentisme català que majoritàriament és obert, democràtic, respectuós amb l’adversari, inclusiu i amb amplitud de mires.

Mesos enrere em va colpir la resposta de Miquel Strubell a una piulada del pal en qüestió d’algú de qui no vull recordar-me. Miquel Strubell, a qui ningú no gosarà replicar el compromís nacional, va respondre al tuit no citat: “El meu pare no va odiar els soldats alemanys contra els quals va lluitar a la WW2. L’odi fa perdre el seny, fa perdre el senderi, fa perdre la capacitat de raonar”. En aquesta tessitura, els discursos altíssims de mires, d’humanitat i d’ètica, dels presos polítics, són el capital més alt per neutralitzar la intolerància, i si algun dia l’independentisme troba la clau de la unitat sense la qual no hi haurà independència, serà la clau de les seves cel·les.

Fa dos anys vaig tornar al pub Roddy’s. Tot estava absolutament igual, però ja no quedava ningú dels que em van raonar els desafortunats episodis col·laboracionistes. Els més joves gairebé ni havien viscut l’última guerra, la que va acabar el 1998, i els semblava tan horrorós aquell guió real que Donald Sutherland encarnava en la ficció que ni se’l creien. Tom Hartley ja havia fet història com a primer alcalde republicà de Belfast i gràcies a ell em van deixar fer fotos del museu de l’IRA: hi havia un quadre dedicat al president Companys.