El forat negre
El 27 de febrer del 2001, el president Pasqual Maragall publicava un article titulat Madrid se va en el qual escrivia: “La sorpresa que tindran els uniformistes el dia que Espanya els digui a cop d’urna que no és com ells voldrien que fos, que és lliure i diversa, que està feta de singularitats potents i sensates, capaces d’entendre’s i de respectar un projecte comú. Comú, no imposat”.
Gairebé vint anys després de la publicació d’aquell article, Madrid fa temps que s’ha convertit en un forat negre que absorbeix energia i recursos de la resta de l’Estat impulsat primer per l’aznarisme i el seu capitalisme d’ amigotes i ara inspirat per la comunitat d’Ayuso, que intenta fer de contrapoder ideològic al govern espanyol. Els uniformistes, com els anomenava Maragall, han tingut aquests anys més d’una sorpresa amb Catalunya i han hagut de deixar pel camí molta qualitat democràtica per ofegar un problema que encara avui són incapaços d’admetre que només s’aconseguirà gestionar, si es volen resultats estables en el temps, en una taula de negociació llarga i complicada.
Els uniformistes, malgrat Maragall, no són només al PP, sinó que comparteixen la mateixa mirada homogeneïtzadora alguns dels barons del PSOE i una vella guàrdia encara avui incapaç de jubilar-se dignament. Una vella guàrdia jacobina i un lideratge del PSC que va oblidar-se del referèndum, i de les frustracions experimentades pel seu sector catalanista en la gestió econòmica i política de Catalunya quan la polarització els va llançar als braços de Ciutadans i del 155 de Rajoy.
El president Maragall ha tingut raó amb la lliçó democràtica. “A cop d’urna” Catalunya és un país que ha canviat el centre de gravetat polític i té una sòlida determinació sobiranista, malgrat les frustracions, la presó i l’1-O. Ni les dificultats sanitàries i econòmiques ni el desànim col·lectiu no dilueixen les reivindicacions sobiranistes, sinó que les reforcen amb l’evidència que una bona gestió dels recursos públics a Catalunya necessita el control de les bases fiscals i un nou marc de relació amb Espanya.
LA LLIÇÓ
A Espanya, la lliçó democràtica també ha sigut important i el bipartidisme ha passat a millor vida, desbordat per l’independentisme català i el basc i per l’esquerra d’Unides Podem i les necessitats de Pedro Sánchez. La majoria de la investidura de Sánchez és un torpede a la línia de flotació del bipartidisme que gestionava la post-Transició sense cap vocació d’adaptar-se a la realitat canviant ni de reformar els errors del sistema del 78. És especialment perillós el torpede per al PP, que no només no va voler reformar el sistema, sinó que va utilitzar el seu poder per fer una involució del consens de la Transició, ancorat en una dreta sociològica que ocupa l’Estat profund i actua com un contrapoder molt efectiu des d’una part de la judicatura. Un PP incapaç de fer una oposició constructiva ni en una crisi com l’actual i que tensionen Vox i Aznar, el seu gerro xinès.
Avui la realitat -no el marc ideal en què seria més agradable moure’s- és que les finances de Catalunya depenen d’Espanya. La despesa pública fa dècades que es va traslladar majoritàriament de l’Estat a les comunitats autònomes i els ens locals, però el sistema de finançament és una alcaldada que no millora les perspectives del sud de la Península, gripa el motor econòmic de Catalunya i afavoreix el País Basc gràcies a poder prendre decisions sobre els seus recursos i Madrid gràcies als recursos de tota la resta amb l’excusa de la capitalitat. És a dir, gràcies a totes les inversions de l’Estat que permeten a la Comunitat de Madrid una política de rebaixa d’impostos que actua magnèticament de pol d’atracció d’empreses i alts executius i que va en detriment de la resta. La majoria de la investidura que ara permetrà l’aprovació dels pressupostos de l’Estat és el canvi més gran en la política espanyola en quaranta anys. És el marc d’actuació per al canvi que dona la realitat després del 2017. Esclar, no serà suficient per a la independència de Catalunya, potser ni tan sols per a la gestió pròpia dels recursos, però el mentrestant i la frustració cal gestionar-los sense abaixar els braços.
Com gairebé sempre a Espanya, el debat és el de l’etern retorn. En comptes de revisar l’origen del drama -el sistema de finançament inexistent avui i substituït pels fons creats durant la crisi del 2008 i els controls sobre les finances contra el Procés-, el tema de debat avui són els impostos de Madrid. Fins i tot el PP sap que Madrid fa competència deslleial a la resta de comunitats, també les de la seva mateixa ideologia.
La negociació serà d’alt voltatge i seria paradoxal autolesionar-se acceptant una retallada de capacitat en política fiscal, però cal tenir present que el govern central ja ha exercit quan vol la prerrogativa de posar-hi fi a Catalunya. També caldrà recordar que una crisi com aquesta es paga amb impostos i, si pot ser, amb els de les grans empreses primer i les grans fortunes. O algú es pensa que els fons d’Europa arribaran com el mannà?