Formes de Barcelona (II)

EscriptorUna de les millors coses que té la societat que habitem és que els poders catalans són febles i que els contrapesos sempre acaben tenint punts de trobada, de fricció. Fins i tot en una situació com la que vivim, el control de danys ha estat més que notable. No vull semblar cínic, però la violència hauria estat proporcional al poder que hagués exercit el poble i fins ara tot el que hem tingut han estat avisos, avisos seriosos i greus com les càrregues, la presó política, el foment de la ultradreta o la censura mediàtica, però avisos. Una de les pitjors coses de Catalunya és que els poders locals estan tan afeblits i degradats que el de Madrid sempre s’acaba imposant.

L’Estat és tan fort que no saps si la fragmentació política i la diversitat d’espais i partits en són la causa o la conseqüència. És històric, els vectors polítics d’aquí en altres comunitats eren inexistents i passaven dècades amb dos partits que, a més, solien coincidir amb els que governaven a Madrid. El poder s’expressa de manera diferent.

El moviment, a Catalunya, ha estat constant, tots els partits han tingut escissions, implosions i absorcions, i han estat més freqüents com més tensionat ha estat el temps polític. A Barcelona això encara es revoluciona més. Potser ho tempera una mica que els cognoms de les grans famílies estan molt travats i es reprodueixen en el temps, però quan la pau social se’n va en orris, quan els bancs o els preus del lloguer expulsen els ciutadans, aquest pacte no escrit entre elits i ciutadans ja ningú no el vol servar. En part, el darrer actor imprevist que s’ha consolidat, Ada Colau, ha estat producte d’aquest procés. També de la continuació de l’instint de supervivència d’Iniciativa i d’altres elits administratives, però això ja és un altre article. Tot el que passa és interessantíssim; políticament, són els temps més interessants que podíem viure i veure, les formes es disgreguen i es tornen a ajuntar, sempre amb el seu passat a sobre i el poder de Madrid de fons.

Si l’últim actor que ho va fer va ser Colau, el penúltim -no se sap mai qui vindrà després- és Jordi Graupera. He vist les seves conferències per internet, l’he sentit per la ràdio, he llegit els seus fils a Twitter i he llegit el seu llibre, que, em sap greu dir-ho, és una mica decebedor. Sap greu dir-ho perquè si a l’únic que s’arrisca escrivint el que pensa li fotem plantofada, no guanyem gaire res.

Graupera s’explica bé a través d’algunes experiències que barregen l’àmbit personal i el polític: “A Barcelona, perquè et vagi bé [...], sempre has de renunciar a tu mateix”. I ho contrasta amb les societats lliures. Sí, si alguna cosa no és Barcelona, és una societat lliure. A l’altre costat fosc ho saben prou bé: controlar Ada Colau va costar poques setmanes. Graupera també l’encerta quan situa Barcelona en el lloc que tots sabem que és, vaja, que li cal demanar permís a Madrid per respirar i que això afecta l’economia, però també la cultura, que viu una submissió permanent.

Pel que fa a la internacionalització, l’encerta. Tampoc no cal venir de fora, per veure-ho, però tot hi ajuda. N’hi ha prou veient les dificultats que Aena posa a l’aeroport del Prat o l’impossible corredor Mediterrani i que, malgrat tot, les empreses exporten cada vegada més perquè han superat fins i tot el fet de no poder-se refiar de l’Estat. El catalanisme tradicional marca els límits del sostre de vidre autonomista, ho hem escrit tots, i és de les poques veritats compartides que té l’independentisme amb l’unionisme i els equidistants. Els primers no acaben de saber com trencar les regles de què es valen per anar fent la viu-viu els segons i els tercers.

Allà on falla Graupera és a l’hora d’entendre que la fragmentació política també té significat. No crec que hagi entès que és un reflex de la diversitat de Barcelona i que hi ha molts segments socials allunyats del seu discurs. Potser els assessors -Graupera no s’està de recordar-nos que alguns van anar a Harvard, ai las...- ho saben i aposten per no parlar per a tothom, i per això Una proposta per a Barcelona acaba sent la proposta per a una Barcelona. És curiós que demani una llista unitària i que al mateix temps el seu discurs tingui tan poca obertura. No és que no toqui temes socials, perquè esmenta les escoles bressol, que són una necessitat i grossa, però res més? Graupera parla més de Chicago o Nova York que del Carmel o la Bordeta.

L’empobriment de la població, les desigualtats urbanes, la degradació de carrers del centre, l’articulació amb l’àrea metropolitana i amb la resta de Catalunya, la diversitat de les comunitats que conviuen, no són també ciutat? No són també ciutadans, votants? La Barcelona de Graupera, pel que hem vist fins ara, és massa un mirall de si mateix, té poca obertura per pretendre que una llista conjunta pugui obrir-se a més gent. Repeteix, en part, l’esquema d’encastellament que practiquen institucions i sistemes municipals. Un alt càrrec maragallià em descrivia la política barcelonina com un sistema de muralles administratives, institucionals i familiars on es van repetint pors, deutes i cognoms. És la reproducció social interna davant de l’amenaça externa; ja que no podem crear una societat liberal, la farem liberal per als happy few. Com que no podem vèncer Madrid, viurem de controlar els nostres.

Guanyar l’Ajuntament de Barcelona per a l’independentisme és cabdal, però i Barcelona? Potser es comença per l’Ajuntament, no ho sé. Colau no n’ha tingut prou, els seus han guanyat totes les institucions però els votants destinataris del seu discurs han perdut la ciutat, els lloguers són més cars que mai i la derrota més clara és que la gent se’n va perquè viure a Barcelona s’ha convertit en un luxe. Has guanyat l’Ajuntament però els destinataris de les teves polítiques perden la casa, enhorabona.

¿Una sola llista pot servir per guanyar l’Ajuntament? Ni idea. Per convèncer una diversitat tan gran com la de Barcelona diria que no: aquí l’estratègia compta tant com el treball social de fons.

Amb tot, sort.