Fortaleses de Catalunya
En un article anterior em referia al nou índex de progrés social (IPS) europeu com una mina d’informació per avaluar les polítiques públiques que aspiren a millorar el que la Unió Europea anomena “progrés social”. Catalunya no en surt ben parada. Passa de ser la comunitat 76 sobre 240 en PIB per càpita a ser la comunitat 135 de 240 en IPS. Dit ràpidament, això és un reflex del dèficit fiscal que pateix Catalunya, que pesa durament sobre les polítiques socials -les polítiques redistributives i de promoció de qualitat de vida-, responsabilitat de les administracions públiques.
L’IPS ofereix molta informació. Em fixaré en aquelles variables en què Catalunya dona bons resultats. Dels dotze apartats considerats, en cinc Catalunya queda en millor posició que en PIB per càpita. Si en PIB per càpita és la 76 de 240, i està al 109 per cent de la mitjana de la Unió Europea, en “accés a l’educació avançada” està lleugerament per sobre del 109. En “alimentació i atenció mèdica” i en “accés a la informació i a la comunicació”, està al 111 per cent. En “tolerància i inclusió”, al 113, i en “salut i benestar”, al 115. Darrere d'aquests cinc apartats hi ha vint-i-cinc variables diferents, totes quantificades. És molta feina i bona feina.
En dos dels apartats amb més bons resultats, bàsicament es mesuren variables sanitàries. ¿Catalunya és més exigent en salut? Els governs de la Generalitat ¿han dedicat més recursos a la salut perquè han cregut que això seria ben valorat per la ciutadania? Els estaments sanitaris ¿han estat més influents en defensa de la salut? ¿La salut s’organitza de manera més eficient i eficaç? ¿O les professions sanitàries estan més motivades que en altres llocs? No ho sabem. Les dades mobilitzades solen ser del trienni 2016-2018, cosa que vol dir posteriors a les retallades. La salut a Catalunya dona bons resultats i convindria diagnosticar el perquè, ni que sigui per saber què és allò que fonamenta el seu èxit, i cuidar-ho.
Des de Catalunya hi ha consciència que un apartat sobre tolerància i inclusió hauria de donar bons resultats perquè la societat catalana creu ser tolerant i inclusiva. Les creences no sempre coincideixen amb les realitats, però en aquest cas sembla que sí. Es mesura la imparcialitat institucional, la tolerància amb els immigrants, amb les persones homosexuals i amb les minories, la facilitat de fer amics, la difusió del voluntariat i la bretxa ocupacional de gènere. És un conjunt que retrata prou bé els conceptes que es volen avaluar. El 113 per cent de Catalunya és molt meritori. Noti’s bé que són aspectes que no tenen cost econòmic sinó que són aspectes actitudinals, que en podríem dir "culturals".
La difusió de la modernitat tecnològica està ben mesurada amb l'accés a la informació i a la comunicació: percentatges de la població amb accés a internet, amb internet a casa, amb banda ampla a casa i, per sorprenent que sigui atès el que cal millorar, amb interacció online amb les autoritats públiques. Ens queixem molt del que tenim en aquest sentit, però les dades mobilitzades assenyalen que estem lleugerament millor del que ens correspondria per nivell de producte per càpita. Parlem d’uns elements crucials, fonamentals en la societat de la informació, i per a l’absorció i desplegament de les tecnologies més avançades. El desafiament europeu concretat als fons Next Generation, que haurien de dedicar-se en bona mesura a la digitalització, es troba a Catalunya amb un terreny prou preparat i ben disposat. Una notícia esperançadora de cara a la productivitat de l’economia catalana i la sofisticació tecnològica de la seva societat.
Finalment, l’apartat d’accés a l’educació avançada està avaluat per la proporció de la població de 25 a 64 anys que té educació superior, que ha assistit a cursos en el darrer mes, i la mateixa proporció però només de dones, així com la proporció d’estudiants universitaris sobre la població total. Catalunya està lleugerament per sobre del seu nivell de PIB per càpita, i amb dades corresponents als anys 2016-2018, que són, per cert, anteriors a la rebaixa de les matrícules universitàries. No sembla que el cost de la formació avançada hagi estat una barrera per a les aspiracions de millora formativa de la població adulta.
Una hipòtesi: potser aquests punts forts retraten les preferències, les creences i els valors de la societat catalana. Estem millor, malgrat el dèficit fiscal, allà on no suportem estar pitjor, i allà on la capacitat organitzativa pròpia -de Catalunya i de les seves institucions- pot desplegar-se i gestionar plenament.