El Fossar dels Condemnats
Potser un dels llocs més encisadors, i alhora falsejats, de Barcelona és la placeta de Sant Felip Neri. Un espai que gaudeix d’una gran acceptació per part dels turistes, que hi veuen un relaxant paisatge renaixentista. En realitat, la terra que trepitgen havia sigut un tètric fossar medieval.
Antigament, l’espai entre la capella de Santa Llúcia i el carrer Paradís formava el primitiu cementiri de la Seu, considerat el més distingit de la ciutat. Aquest recinte va canviar amb l’edificació de la nova catedral gòtica, on a finals del segle XIV es van obrir tombes al terra del claustre. Això, però, no va resoldre la massificació dels enterraments, que col·lapsaven unes instal·lacions que ja estaven al límit. Per solucionar la sobresaturació de cadàvers, es va decidir fer-hi un annex que hauria de funcionar com una ossera, on es traslladarien restes humanes per fer lloc. L’ossera del cementiri de la Seu es va instal·lar en un espai que ocupen l’actual placeta de Sant Felip Neri i part de l’església del mateix nom, anxovada entre les cases del barri. Segurament s’hi entrava per l’actual carrer de Sant Felip Neri, i un cop dins es veia la casa de l’enterramorts i una capella dedicada al Sant Crist de l’Agonia.
A més d’ossos de grans senyors, de bisbes i canonges de la catedral, s’hi enterraven també els reus a mort i els botxins, per la qual cosa també se’l coneixia com el Fossar dels Condemnats. Aquesta obra pietosa era duta a terme per la Confraria dels Desemparats, fundada al segle XIV i encarregada d’anar a buscar les despulles dels ajusticiats, per Setmana Santa, als carners de la ciutat i de traslladar-les fins a aquest cementiri, on rebien digna sepultura. Això, no obstant, va fer que deixessin d’enterrar-s’hi els grans senyors, que no volien reposar al costat de malfactors com el bandoler Joan de Serrallonga o el militar austriacista Josep Moragues.
Al segle XVII aquest lloc era conegut com el Fossar de Natzaret, i sabem que va quedar totalment saturat durant la gran epidèmia de pesta negra del 1653. També va servir de fossa comuna en diverses desgràcies, com en el naufragi d’una galera al port, el 1684. En aquells anys es va fundar la Congregació de l’Oratori, que a partir del 1748 va aixecar l’església de Sant Felip Neri, unes obres que van mutilar part del cementiri.
A principis del segle XIX el fossar ja estava en decadència. Llavors era un dels que es visitaven per Divendres Sant o Tots Sants, com el del Corralet, al carrer del Carme, o el dels Empestats, a la cruïlla entre el passeig de Gràcia i el carrer Aragó. També s’explicava una història de fantasmes d’un jove borratxo que, a tall de broma, va desenterrar un crani i el va convidar a sopar, amb tan mala sort que l’espectre es va presentar a casa seva. El 1809 s’hi van enterrar els patriotes ajusticiats per haver participat en un complot antinapoleònic, amb monument a la plaça de Garriga i Bachs. El mateix any es van prohibir les sepultures al claustre de la catedral i es van construir uns nínxols al de Natzaret que havien d’allotjar els canonges i més personal de la seu. Però aquesta iniciativa va durar poc temps, ja que el recinte va deixar de funcionar l’any 1816.
L’espai de les tombes va cedir el pas a una placeta més petita que l’actual, batejada ja com de Sant Felip Neri, que el 1852 tindria comunicació amb el carrer del Bisbe per l’actual carreró de Montjuïc del Bisbe, conegut popularment com el Carreró de les Nines. Després vindria el bombardeig del 1938 i la remodelació d’Adolf Florensa, a principis dels anys seixanta, que aconseguirien fer-nos oblidar el sinistre passat d’aquest Fossar dels Condemnats.