Fosses comunes, on arrela el sistema

És absolutament recomanable la lectura del reportatge de Maria Llull a l’Ara Balears d’aquesta setmana sobre la repressió franquista a Mallorca. Fa unes setmanes va acabar la primera fase de l’exhumació de les fosses comunes del cementeri de Son Coletes, a Manacor, amb la localització per ara de 18 víctimes. Els treballs realitzats fins ara dins el Pla de Fosses del Govern Balear demostren un parell de coses: d’una banda, que no hi ha res més polític que la memòria, cosa que hauríem de tenir sempre present però que es pretén sovint fer oblidar. De l’altra, com explica el reportatge, que la repressió a Mallorca va ser dirigida i planificada. Planificada perquè fos tan violenta i sanguinària com fos possible, i així va ser, fins al punt que, a les execucions dissenyades i impulsades pels comandaments militars i polítics (el general Emilio Mola Vidal, el governador Mateu Torres Bestard) s’hi van afegir els actes de violència descontrolada que es produeixen sempre que es deixen a lloure els cans assedegats de sang. Són especialment valuosos, per entendre fins on va arribar l’acarnissament, llibres com La repressió feixista a Mallorca durant la Guerra Civil i la postguerra, de l’historiador Bartomeu Garí Salleras, o Diccionari vermell, de l’escriptor Llorenç Capellà, un inventari ordenat de víctimes del feixisme a l’illa. Tal com explica la també historiadora Fanny Tur -consellera de Cultura en la legislatura anterior i impulsora decidida del Pla de Fosses-, la voluntat dels feixistes era l’aniquilació: això és, no bastava amb l’eliminació física dels adversaris, sinó que era necessari esborrar-ne la memòria i escarnir també els seus familiars, difamar-los, humiliar-los i enfonsar-los en el descrèdit social. Si s’escau parlar d’extermini, o fins i tot de genocidi, és una qüestió que deixarem als experts, però s’hi acosta molt. Eliminar la part de la població que els podia ser contrària o desafecta era l’objectiu del glorioso alzamiento, i també ho va ser de la dictadura de Franco.

El que va passar a Mallorca (perquè va passar molt aviat i va ser d’una brutalitat extrema) és una bona metonímia del que va passar a Catalunya i a tot Espanya: una massacre i l’enfonsament d’una societat per a unes quantes generacions, que encara avui paguem dolorosament. Només en fa vuitanta-tres, vuitanta-quatre anys, de tot això: és a dir, quatre dies. En termes històrics, ha passat avui. Quaranta anys d’aniquilació de les víctimes, seguits de quaranta anys més de silenci imposat i per tant de més humiliació, perquè “s’havia de girar full” i no “s’havien de remoure les ferides”, amb l’objectiu de construir aquesta democràcia capdavantera, que ens envegen al món sencer. Aquestes fosses comunes que ara s’estan obrint (amb totes les reticències i els obstacles possibles per part dels hereus dels guanyadors de la guerra) són, tornem-ho a dir, el nostre Auschwitz. I dins aquesta terra que ara es remou hi ha les arrels d’això que en diem el sistema polític del 78.