Fotografiar-se dins la banyera de Hitler

“Vaig conèixer la meva mare com una borratxa inepta. Una histèrica. Una dona a qui li resultava un drama fins i tot agafar un tren”. Ho diu Antony Penrose, el fill de Lee Miller, una dona que va tenir moltes vides que ara podeu veure recollides en el documental de la BBC Capturing Lee Miller (Movistar+ l’ha traduït com a Lee Miller: Musa y corresponsal de guerra ). Miller va començar com a model, posant per als fotògrafs nord-americans més famosos de l’època. Va viatjar a París, on va explorar la fotografia al costat de Man Ray, i va ser amiga de Picasso i de Jean Cocteau, a qui va inspirar algunes de les seves obres. Quan va començar la Segona Guerra Mundial, la va cobrir per a Vogue fent uns reportatges que no només van marcar una època per a la revista sinó també per al fotoperiodisme. Va retratar els cossos dels alts càrrecs de la Gestapo que es van suïcidar al final de la guerra, va anar a Dachau a fer un dels primers reportatges que mostrarien al món els horrors de l’Holocaust i va entrar a casa de Hitler, a Munic. La imatge de Lee Miller rentant-se a la banyera del Führer es convertiria en un dels retrats més famosos de la història de la fotografia. Les mateixes botes militars plenes de fang que el matí s’havien passejat pel camp d’extermini, hores més tard embrutaven el terra del lavabo del genocida, que s’havia suïcidat aquell mateix dia. Però, sorprenentment, el fill de Lee Miller tot això no ho va saber fins anys després que morís la seva mare. La fotògrafa, corresponsal, model, artista surrealista i musa tancaria en capses de cartró tot el seu passat al tornar de la guerra i s’abandonaria als seus traumes, pors, addiccions i records. Fins que el seu fill va trobar el material de la seva mare a les golfes i va reconstruir-ne la biografia per descobrir-la. El llibre ha inspirat una pel·lícula (on Kate Winslet farà de Lee Miller) i aquest documental. “La seva mort em va afectar molt poc. No vaig plorar per ella fins que vaig començar a escriure la seva biografia”, diu Penrose, el fill. El relat s’estructura cronològicament amb la virtut que hi ha una quantitat ingent d’imatges que documenten la vida de Lee Miller des de la infantesa, perquè el seu pare també era aficionat a la fotografia. Moltes d’aquestes imatges no han de ser observades com una simple il·lustració del documental sinó que cal estar-hi atents per entendre també què ens volen dir d’una manera més subliminar. La relació amb el seu pare quan ella es posava davant l’objectiu, la mirada que delaten alguns retrats, l’estat d’ànim que demostra segons el context...

Miller va ser una dona molt activa, en permanent estat de canvi, com si alguna cosa l’empenyés sempre a fugir endavant. El documental, de només una hora de durada, sintetitza una trajectòria extraordinària i, potser amb una mica de trampa, reserva per al final una resposta inesperada a alguns interrogants. Capturing Lee Miller intenta rescabalar la fotògrafa de l’oblit, i veure’l, en certa manera, es converteix en un acte de justícia.