21-D: fracassos
HistoriadorUn dels pocs avantatges d’escriure el primer article d’anàlisi postelectoral deu dies després de celebrats els comicis és que les grans conclusions del 21-D ja han estat formulades i establertes, de manera que pots reflexionar sobre els resultats des d’una perspectiva diguem-ne complementària, sense l’obligació de subratllar allò que presumptament és el més important. Avui voldria fer-ho parant atenció als indiscutibles perdedors de les darreres eleccions catalanes.
Figura entre aquests Catalunya en Comú - Podem. Però -a parer meu- no només per culpa de l’equidistància entre els blocs unionista i independentista, o de l’estèril rebuig a pactar ni amb els uns ni amb els altres. Si, malgrat l’augment de la participació, CatECP va perdre 45.000 electors, ¿no deu ser també per l’obstinació de Xavier Domènech a parlar de “la dreta”, posant en el mateix sac Ciutadans (l’opció favorita del senyor Gay de Montellà, la nineta dels ulls de l’Íbex-35) i JxCat de Puigdemont el rèprobe, l’enemic públic número 1 de les grans corporacions econòmiques i plataformes empresarials? Revertir les retallades és un objectiu que subscric; però al llindar del 2018 potser ja fora hora de saber que, atavismes paleoprogres a banda, les retallades avui vigents són atribuïbles als dictats de Montoro infinitament més que a la malvada genètica neoliberal dels convergents.
Dit això, ¿tota la novetat, la frescor, l’anticonvencionalisme i la sobirania del projecte polític dels comuns han quedat reduïts, en tan sols un parell d’anys, a reproduir els equívocs i les misèries de la relació PSUC-PCE o Iniciativa - Izquierda Unida, només que canviant Santiago Carrillo o Julio Anguita per Pablo Iglesias o Juan Carlos Monedero, però amb el mateix afany de sucursalització per part dels “referents estatals”? Si -com sembla-és així, aleshores no podem estranyar-nos que el resultat de CatECP hagi estat similar als del PSUC o la Iniciativa dels anys 80-90: un 7,5%. És un escambell molt baixet per als afanys d’hegemonia de l’alcaldessa Ada Colau.
En el cas del PSC, l’escrutini del 21-D no va ser dolent en comparació amb els resultats anteriors, però sí respecte a unes expectatives preelectorals que eren una ficció mediàtica engreixada a base de manifestos de celebrities culturals, sondejos amics i l’exuberància del presidenciable dalt d’un escenari. Un cop més, s’ha demostrat que l’herència de la UDC duranista no aporta gairebé res en termes electorals -unes poques desenes de milers de paperetes-..., però conserva les velles habilitats: ha arreplegat un valuosíssim escó per a Ramon Espadaler. Una altra vegada s’ha fet evident que, mancat avui de qualsevol autonomia de discurs (l’autorectificació d’Iceta a propòsit de l’indult va ser humiliant), el PSC no pot aspirar, en unes elecions catalanes, a altra cosa que a resistir, sense capacitat per exercir de pont o de frontissa entre blocs. Si algú en tenia cap dubte, les declaracions postelectorals del número dos del PSOE, José Luis Ábalos (en el paper de versió remasteritzada dels Bono, Ibarra i Guerra), el deuen haver dissipat.
Segurament, la CUP llegeix la seva severa davallada com el preu pagat per les renúncies i els sacrificis doctrinals que ha hagut de fer en aquests dos anys de suport parlamentari al govern de Junts pel Sí (no sé si en el compte hi inclouen la decapitació política d’Artur Mas...). A mi, en canvi, el 4,5 % de vot cupaire em sembla el restabliment d’un cert principi de realitat. Com he escrit en altres llocs, cap dada socioelectoral empírica no explicava que, dins l’hemisferi independentista, hi hagués tants votants (a Sant Cugat del Vallès, un remarcable 10,1%) partidaris d’abolir el capitalisme, d’abandonar l’euro i de construir uns Països Catalans sota la falç i el martell. Enfront de qui creu que, el 21-D, el vot útil independentista perjudicà la CUP, jo soc més aviat del parer que, el 2015, l’havia beneficiada -i molt- ser vista com la garantia independentista davant l’aiguabarreig de Junts pel Sí.
En fi, la catàstrofe del PP s’explica pel fet d’haver viscut el seu millor moment objectiu... en les pitjors condicions subjectives. El moment de màxima amenaça a l’espanyolitat de Catalunya hauria d’haver afavorit la sigla que, des del 1976, defensa amb pedigrí insuperable aquella espanyolitat, el partit de López Rodó i de Vidal-Quadras, la força que governa Espanya des de fa sis anys i que ha aplicat amb mà de ferro l’article 155. Però resulta que qui ha suspès l’autonomia és el patètic Rajoy, i qui encapçalava les llistes catalanes de Rajoy era un García Albiol molt més capaç de galvanitzar els adversaris (“ limpiar ”, “ arrasar ”, “ cerrar ”...) que no d’atraure aquell electorat castellanoparlant i exsocialista mal predisposat davant “la dreta”. Sobretot, i després de tres dècades de monopoli, l’espanyolisme del PPC no ha pogut impedir la creixença d’un competidor primer desdenyat i ara temible, afavorit pels poders fàctics, lliure de motxilles del passat, “modern” i “liberal”. El duel PP-C’s, però, ja es lliurarà en el ring espanyol.
