França-Bèlgica: Didier Deschamps contra Thierry Henry
BarcelonaCapità i company de Thierry Henry a l’equip francès campió del món el 1998, com a jugador Didi -com se’l coneix- no tenia res a veure amb Titi. Agressiu, aguerrit, amant del joc de contacte i amb tendència a les picabaralles no del tot fortuïtes. Era un Víctor, per als que recordin el migcampista del Barça, una mica més talentós, però només una mica.
Com a entrenador va arribar després del fracàs del Mundial del 2010 a Sud-àfrica amb la missió de reestructurar la selecció de dalt a baix. Substituint un home amant del bon joc, Laurent Blanc, ha posat ordre i no li ha tremolat la mà per deixar a casa Anthony Martial, Adrien Rabiot, Alexandre Lacazette i Karim Benzema.
Un líder com el president Emmanuele Macron parla del seu lideratge al futbol francès abans i durant el Mundial. Dirigeix la selecció amb més talent per càpita i la fa jugar com si fos un ministeri, tot i que els resultats, ara per ara, li donen la raó. Henry ha declarat que Didier és capaç de canviar la mentalitat de qualsevol jugador o equip. Deschamps ha dit que Thierry aprendrà moltes coses a l’equip tècnic belga. Un directiu francès en fa una altra lectura: dues personalitats massa grans per a una sola banqueta. Henry seria una gran ajuda per a Kylian Mbappé però tutoritza Romelu Lukaku, dos jugadors que tenien el seu pòster a l’habitació.
Sense gaire bona relació amb la premsa, Didier Deschamps diu que qui determina qui és una estrella són els diaris. No li agrada entrenar, ho veu com una feina i creu que la tasca d’un entrenador està plena de frustracions. Potser per això busca el pàdel per aïllar-se del futbol. Éric Cantona ho veu d’una altra manera. Tan contundent com analític, diu que com a entrenador s’assembla més a un comptable que no a un visionari.
Va ser un dels escollits: només els millors van a Clairefontaine. A França és típic que hi hagi escoles d’elit on s’eduqui uns privilegiats per formar part de l’aristocràcia del país, sigui en política, en economia o en l’esport. El centre de la Federació Francesa de Futbol (FFF) ha sigut l’escola bressol dels grans cracs des dels anys 90. Henry va ser un dels primers a anar-hi i va coincidir amb Anelka i Trézéguet, un trident mític. Campió del món amb 21 anys, tan sols es va haver d’esperar un parell d’anys més per ser campió de l’Eurocopa. Després de quatre Mundials va deixar la selecció. Però continua sent història dels bleus : màxim golejador i una trajectòria privilegiada. Bob Martínez, el nostre Robert, l’ha reclutat per això mateix, per transmetre l’esperit d’un campió del món a la millor generació belga. Ell va acceptar el repte per anar cremant etapes en la seva formació per arribar a ser primer entrenador. Segur que no pensava que passaria això. Ara Thierry viurà un encreuament fratricida. Oliver Giroud ja li ha enviat un missatge clar: ha escollit el costat equivocat. Lucas Hernández és menys agressiu i diu que, si perd, s’alegrarà en segona instància que guanyi el seu país. Ho veurem ben aviat. Lukaku reconeix la importància del francès en la lectura del joc d’atac, l’ha ajudat a veure una altra dimensió en el temps i l’espai atacant del seu equip. Els seus números amb els diables vermells ho demostren: han marcat 23 gols en 20 partits des que Titi s’asseu a la banqueta belga. Va decidir acceptar el lloc pel repte, no pel salari.Els 9.000 euros mensuals que guanya els cedeix a beneficència. Guardiola, pobre Wenger, és l’entrenador de qui més bon record té, i reconeix que li va fer veure el futbol d’una manera diferent.
