Carpanta inconstitucional
Si ets pobre no ho pots ser. És inconstitucional. Envaeix competències. És il·legal. És el que diu el Tribunal Constitucional prohibint el decret de pobresa energètica de la Generalitat. El govern espanyol toca la pandereta: “Si algún día clavelitos no lograra poderte traer, no te creas que ya no te quiero, es que no te los pude coger”. Per a ells ser pobre català és discriminatori respecte a la resta d’espanyols. O clavelitos per a tots, o res. Els clavells amorosos podrien ser una solució d’estat. Segons els professionals vegetals també serveixen per netejar “el enfriamiento del estómago”. Nyam-nyam.
UN DIA LA GENT es fotia clavells, amanides de cartró i bistecs de farigola. Mentre els nens nord-americans llegien Superman els d’aquí endrapaven Carpanta. Aquell homenet de tebeo amb nas de cogombre, patilles de ganivet i boca de canya de pescar pollastres imaginaris. Carpanta era el símbol de la postguerra. L’estat de la gana. L’única arma de destrucció massiva que hauria pogut rebentar el franquisme. Davant de l’autoinsuficiència del règim la gent va respondre amb l’autosuficiència. Hi va haver un moment que el mercat negre era superior al real. Carpanta era el Superman de la supervivència. Ho va saber dibuixar el seu gran creador: Josep Escobar. De fet, ja ho va veure abans.
QUAN ESCOBAR TENIA SIS ANYS, va néixer la Mancomunitat. El quilòmetre zero de la Catalunya estat i de l’estat del benestar al segle XX. 6 d’abril de 1914. Ara fa 102 anys. El primer que van haver d’afrontar és la pobresa. Entre 1920 i 1924 la beneficència, la sanitat i l’acció social eren un 26,3% de la despesa total de la Mancomunitat: la primera partida en importància. De 1914 a 1923 tenia al seu càrrec 2.070 malalts pobres i 5.448 nenes i nenes acollits a les maternitats i cases d’expòsits. Es van transferir asils, hospitals i cases de maternitat... a tot Catalunya. I multipliqueu-ho per mil amb mil camps més: les pensions a treballadors; les assegurances a infants asilats; les borses de treball municipals; el primer servei català de salut pública... L’estat espanyol no feia res.
Com escriuen els homes de la Mancomunitat als seus informes de tristesa: “Les coses estatals porten el segell de la infàmia i de la maledicció”, perquè “tot l’esforç de vèncer la política vella d’Espanya, renovant-la i regenerant-la, ens ha fallat”. Un estat en contra. Conclusió: “Volem per a Catalunya un cos d’estat”, va dir el president Enric Prat de la Riba. Perquè allò era un estat de clavells.
ARA FA 85 ANYS també es van veure clavells. 14 d’abril de 1931: arriba la República. L’alegria, com l’amor, no permet menjar. Escobar, que ja era dibuixant de revistes, també ho va veure. A què va haver de fer front la Generalitat budell buit? A la pobresa. La dictadura de Primo de Rivera deixa més del 30.000 barraquistes. Barcelona és Barracòpolis. Atur, malalties, focus de tristeses... I multipliqueu els que van arribant: “Tota aquesta gent que ha vingut perquè al seu país no podien menjar”. La immigració del clavell. El 1932 la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona amb unes arques teranyina destinen més d’un milió de pessetes només als que no tenen feina. El 1933, segons la Borsa de Treball de la Generalitat, hi ha a Barcelona uns 30.000 obrers a l’atur (un 90% venien de la resta d’Espanya). No es donen clavells. Es donen ajudes, habitatges, assistència sanitària; formació...
EL 2016 s’ha progressat molt. L’estat espanyol no deixa ni que la Generalitat ajudi les famílies catalanes que no tenen força per viure. La solució només passa per alimentar-se amb la Constitució. Immenjable. Indigestible. Impaïble. I si tens mal de panxa i has d’anar al metge la culpa serà de la Generalitat, que incrementarà el dèficit. I si vius és perquè vols. Pots ser un vegetal: qui dia passa, clavell empeny.