Formes de Barcelona (i III)
EscriptorM’agrada molt quan un polític es queixa que les crítiques a la seva gestió formen part d’una campanya en contra seva, com si fer política cada dia no fos part de la campanya a favor seu. Ara resultarà que les forces vives fan campanya contra Colau i volen Manuel Valls! Quins temps, aquells, quan li reien les gràcies per allunyar-la de l’independentisme! Els Alts Funcionaris Municipals (AFM) anaven comprant teatres, Collboni acaronava periodistes, corria el diner i la pau de les famílies estava mig assegurada. Tenien el 15-M controlat i l’únic que va poder desestabilitzar l’Ajuntament –una micona de res– van ser les hòsties i els empresonaments.
Si hi ha alguna xarxa política controlada avui a Catalunya és la de l’Ajuntament de Barcelona i la constel·lació d’instituts, organitzacions, centres i associacions afins. S’han buidat o cooptat els moviments socials de la mateixa manera que ho va fer el PSC ara fa trenta anys. Els AFM són bons en el seu ofici i han aconseguit crear una densa xarxa de relacions, de Barcelona Activa al Cidob (per dir dues institucions, podrien ser altres) passant per qualsevol centre municipal. S’hi han atrinxerat tant que qualsevol crítica és campanya.
Han guanyat l’Ajuntament de Barcelona i la constel·lació d’institucions de què se serveix, però el preu que han pagat és renunciar a les promeses. A cada dificultat han respost com sempre ens tenien acostumats els AFM, la difícil situació heretada, la manca de competències o els problemes globals. Mentrestant, els destinataris de les seves polítiques han d’anar-se’n de Barcelona: els preus del lloguer han pujat tant que aviat els hauran atès a tots perquè no en quedaran. De tot el que li passa a aquesta ciutat que no sap on va, no tot és culpa de Colau ni de bon tros, només faltaria, però recordem que 'Ciutat morta' no era culpa de Trias, van atipar-se de sucar-hi pa i després van pactar amb el PSC.
Fer política no és el mateix que ocupar les institucions —només ens cal recordar CiU i el PSC—, i quan no tens política l’has de substituir per la representació. ¿Algú se’n recorda, de la municipalització de l’aigua o la d’hores que s’han perdut amb un projecte tan decimonònic com el tramvia, gestionat, al·lucinem tots plegats, per un exconseller de CiU?
En tot això els comuns i l’independentisme comparteixen impotències, tots dos necessiten crear marcs de possibilitat per veure si dins dels seus límits creix la idea i així la possibilitat de realització. El colauisme és un processisme, per això les dues bandes s’agraden tan poc, perquè totes dues competeixen pels espais que els deixen els de dalt, els límits que marquen l’Estat o les directrius econòmiques. La diferència és que l’independentisme s’ha atrevit i ha perdut i, esclar, a l’Ajuntament de Barcelona, acostumats a la supervivència institucional des de fa quaranta anys, s’hi viu molt bé i s’han de fer efectius feus, relleus i herències.
Mentrestant, tenim dues autonomies enfrontades, Barcelona i Catalunya, bones minyones que no molesten l’Estat. Tant la ciutat com el país miren de tirar endavant amb més o menys cinisme i impotència. La política necessita, de vegades, el cinisme i l’acceptació de la impotència. Quan és tan sovint vol dir que en comptes de fer política el que es fa és sobreviure a la tutela. Els programes d’humor ens surten fantàstics; l’ús del poder, d’aquella manera.
Els comuns excel·leixen en la representació fins al punt que es poden fer la foto amb manters i botiguers i, a la vegada, ser incapaços de solucionar el problema. Aleshores, com que no tens poder efectiu, has d’omplir tots els centres afins de publicitat sobre la ciutat i el futur, reflexions sobre el turisme i sobre la sostenibilitat. Sobre els bons sentiments, perquè la política de debò, la que reclames quan dius que no tens competències, te la fan a Madrid. Tens el 'mainstream' moral, i fins i tot es pot arribar al súmmum de la planificació i fer que conferenciants convidats com Masha Gessen et facin l’'agit prop' al 'New Yorker' ―que, marededeu, quina vergonya i quina barroeria―. Però això només és representació, propaganda, campanya. Tindrem mil discursos sobre la ciutat amb un lloguer disparat. És igual, ja llogarem un altre conferenciant de prestigi que ens digui que és un fenomen global i que qui dia passa any empeny. Engrunes i autosatisfacció contra la llibertat: si Barcelona volgués pintar alguna cosa al món, voldria ser lliure per poder decidir sobre el seu futur.
Amb tot, això no és el pitjor. El pitjor és que és molt probable que Colau torni a guanyar les eleccions, aquesta vegada per incompareixença d’una oposició que durant quatre anys, per no saber fer, no ha fet ni política, ni representació.
