Francesc Torres fa història remenant la història del MNAC
L’exposició ‘La capsa entròpica. El museu d’objectes perduts’ dona vida als fons del museu
BarcelonaAixí sí. La nova exposició del Museu Nacional d’Art (MNAC) arriba per fer història. La capsa entròpica. El museu d’objectes perduts és una lliçó sobre les possibilitats del diàleg entre la col·lecció d’un museu i la intervenció no narcisista d’un artista, en aquest cas Francesc Torres, que ha regirat els magatzems del MNAC per il·lustrar què passa quan, en paraules de Torres, “la història i la cultura col·lisionen violentament”. També confronta la societat catalana del present amb un passat conflictiu, sovint incòmode, esquitxat d’ira i servilisme i de dignitat i infàmia des del segle XV i fins a l’actualitat, perquè aquest és el marc temporal d’una exposició arrapada a la història però que no és esclava de la cronologia.
La capsa entròpica, que es pot visitar fins al 14 de gener per 6 euros i té un pressupost de 260.000 euros, s’ha construït amb obres dels fons del MNAC, la majoria de les quals han patit alguna mena d’agressió al llarg dels anys. El 1952, coincidint amb el Congrés Eucarístic de Barcelona, algú, probablement algun seminarista, va entrar al magatzem del museu i va esquinçar pintures que reproduïen nus femenins com Calipso (1896), de Joan Brull, i Eva (1925), de Julio Moisés. Cinc segles abans algú va ratllar les cares dels personatges jueus del bancal del Retaule dels Sants Joans (1435-1445), de Bernat Martorell, a l’església de Vinaixa. El 1936, al començament de la Guerra Civil, uns milicians van cremar la catedral de Vic i l’incendi va afectar les pintures de Josep Maria Sert. Durant la revolució de 1868 la rauxa republicana va arrencar un bust d’Isabel II del Gran Teatre del Liceu; el van arrossegar Rambla avall i el van llençar al mar. Totes aquestes obres, recuperades i emmagatzemades al MNAC, Torres les ha col·locat a l’exposició, estructurada en àmbits temàtics: El problema jueu, La pintura i el foc, Els estralls de la ira, Feminicidis (per art interposat), La casa remenada, El rei vestit de pintura, Posar (les) portes al carrer i Talps republicans.
En cada apartat hi ha les obres que van confeccionant la narrativa de la mostra, i també peces que actuen com a contrapunt. Per exemple, a l’espai dedicat al rei espanyol Alfons XIII el desplegament de retrats cortesans d’autors com Ramon Casas i Fèlix Mestres, que d’alguna manera evidencien la connivència amb el poder, es contrasta amb la projecció de fragments de dues pel·lícules pornogràfiques ( El confesor i El consultorio de señoras ) que el Borbó que va fugir d’Espanya amb l’arribada de la Segona República va produir a Barcelona amb l’ajuda del comte de Romanones. I encara hi ha un altre contrapunt: unes postals que recorden l’anomenat Desastre d’Annual, de 1921, la derrota de l’exèrcit colonial espanyol al Rif. Són postals en què apareixen soldats espanyols morts. “La pornografia no és només de caràcter sexual”, diu Torres. Segons el director del MNAC, Pepe Serra, La capsa entròpica “explica uns fets” i alhora té “la capacitat de generar un discurs crític en el present”. No és una proclama de cara la galeria, sinó la descripció d’una de les funcions de l’art que s’acompleixen en aquest treball de Francesc Torres (Barcelona, 1948), un artista acostumat a remenar material memorialístic, tal com va fer el 1988 a la videoinstal·lació Belchite / South Bronx i, més recentment, documentant les restes de l’11-S del 2001 a La memòria fragmentada 11-S NY. Artefactes a l’hangar 17.
“Era Francesc Torres qui havia de fer aquesta exposició”, assegura Serra, convençut que el museu té l’oportunitat de ser “una plaça pública”; és a dir, que amb exposicions com La capsa entròpica pot contribuir a fer que la societat articuli un discurs crític. Torres també contribueix a reivindicar el MNAC a Talps republicans, que mostra obres que el personal del museu va protegir del feixisme. Es tracta de pintures com Afusellaments a la plaça de toros de Badajoz (1937), de Martí Bas, i Evacuació (1937), d’ Helios Gómez Rodríguez, que van ser “amagades a plena llum del dia”. “Aquest àmbit fa justícia als que van tenir la intel·ligència d’entendre que la millor manera d’amagar-les era deixar-les sota els bigotis [dels franquistes]. En comptes de portar-les a un altre lloc, les van deixar a la mateixa institució. Aquí hi ha una quantitat de capes sobreposades que no s’acaba mai”, diu Torres sobre les històries que conflueixen en els fons del MNAC.
Josep Maria Sert i l’art ‘abstracte’
“Un museu d’art com el MNAC ha de treballar amb els artistes, perquè veuen més enllà”, diu Serra. Uns bons exemples són els àmbits de l’exposició La pintura i el foc i els Feminicidis (per art interposat). En el primer es mostren algunes pintures de Sert que es van cremar a Vic. El foc les va alterar de manera que el resultat admet un nou significat artístic: sembla art abstracte. “Les poses al MoMA i et tomben”, diu Torres. En aquest mateix àmbit hi ha una maqueta de l’interior de la catedral de Vic amb al segona decoració que va fer Sert i i una pintura de grans dimensions, Intercessió de santa Teresa de Jesús en la Guerra Civil Espanyola, en un lateral de la qual es pot veure l’incendi de la catedral de Vic. Aquesta obra la va regalar Sert a Luis Orgaz, capità general de Catalunya de 1939 a 1941.
Pel que fa a Feminicidis, a més dels nus femenins que van ser esquinçats el 1952 per motius reaccionaris catòlics, hi ha una fotografia de la Venus del mirall, de Velázquez, que va ser atacada per la sufragista Mary Richardson a la National Gallery de Londres. Com recorda Torres, Richardson considerava que era “una pintura feta per al plaer de la mirada masculina” que convertia la dona en un objecte. El contrast ideològic i de legitimació entre uns atacs i l’altre posa a prova l’equidistància de l’espectador. “La ideologia no salva el desastre. La destrucció és la destrucció”, diu Torres.
Tot i que el material de La capsa entròpica prové dels fons del MNAC que habitualment no s’hi exposen, també hi ha peces que formen part de l’exposició permanent: el retaule de Martorell, dues terracotes d’Isabel II, Carmen Bastián, de Fortuny, i Sant Francesc d’Assís segons la visió del papa Nicolau V, de Zurbarán. Aquesta última és a l’entrada de l’exposició, on dialoga amb un cotxe accidentat que Torres fa servir per mostrar que “així com l’accident està programat en tota màquina, l’enderroc forma part de l’ADN de tot edifici”. Això lliga amb l’epíleg, El museu/casino de les demolicio ns, una versió d’una obra de Torres: una ciutat feta amb naips, runa i “estris de construcció i destrucció” (bombes) sota una seqüencia de Seven chance s, de Buster Keaton.