Més responsabilitats polítiques?

El 9 de febrer de 1939 -el dia abans que les tropes franquistes arribessin a la Jonquera i culminés l’ocupació del país- va entrar en vigor la llei de responsabilitats polítiques. Va ser una de les eines repressives de més abast, més temible i més venjativa de tot l’arsenal que la gran coalició feixista-reaccionària havia estat preparant des que el juliol de 1936 va impulsar un cop d’estat contra la Segona República.

És un text prou conegut i estudiat, que tenia per finalitat castigar els vençuts (i alguns vencedors de poca confiança) en la guerra amb els seus patrimonis, amb les inhabilitacions professionals i sancions de caràcter domiciliari (desterrament o “relegación a nuestras posesiones africanas”, per exemple). És a dir, que paguessin el cost de la guerra i la destrucció, amb l’argument que els inculpats havien d’assumir les responsabilitats polítiques “derivadas de delitos y cuasi delitos políticos y de ciudadanía […] de errores políticos o falta de patriotismo” (en expressió del jurista Luis Benítez de Lugo). Qui podien ser aquests inculpats? Entre les diverses categories de sospitosos hi havia simpatitzants, votants o afiliats a partits que havien format part de la coalició del Front Popular en les eleccions de febrer de 1936, càrrecs de confiança d’alt nivell en l’administració pública durant els governs del Front Popular (al govern central, però també a la Generalitat, naturalment, amb el Front d’Esquerres), càrrecs polítics de tota mena i condició, etc. Tot plegat, eren conductes delictives i, per tant, perseguibles i condemnables des de l’1 d’octubre de 1934 (i la llei és de 9 de febrer de 1939). És allò que als juristes els escandalitza tant de la retroactivitat de les lleis: convertir en delictes actuacions que, en el moment que es van produir, eren perfectament legals i, per tant, no perseguibles.

La llei preveia tres grups de sancions. Aquesta tardor de 2017 em sembla especialment interessant de recordar-ne dos. El primer grup eren les “restrictivas de la actividad”: “Inhabilitación absoluta. Inhabilitación especial”; i el segon, les “económicas”: “Pérdida total de los bienes. Pago de cantidad fija. Pérdida de bienes determinados”. Per cert, les sancions econòmiques no tenien prescripció. Vint anys després de liquidada la llei, encara hi havia expedients vius a causa de les sancions econòmiques pendents de cobrar. Els vençuts de la guerra havien de pagar les destrosses provocades pels feixistes. Per tranquil·litzar aquelles consciències inquietes, el Tribunal Nacional de Responsabilidades Políticas feia un aclariment: “La Ley no es vindicadora, sino constructiva, por lo que atenúa el rigor sancionador y busca, dentro de la equidad, fórmulas que permitan armonizar los sagrados intereses de la Patria con el deseo de no quebrar la vida económica de los particulares. Esta armonía en cuanto sea compatible con la necesaria e imprescindible sanción a que se han hecho acreedores quienes con su desacertada conducta política condujeron a España al borde del abismo, deberá ser constante norma de conducta de estos Tribunales Regionales…” Era una bona manera de delimitar el grup de sancionables i deixar els patriotes de veritat al marge de la maquinària punitiva.

Que la llei estava pensada en termes estrictament polítics i per perseguir idees i pràctiques polítiques (a banda de les sancions econòmiques) ho va deixar ben clara la ponència governamental que la va preparar. En resposta a unes objeccions del ministeri de Justícia franquista, escrivien: “Censura también el Ministro de Justicia el título de la Ley, porque, según él, parece que se castiga «criterio político», lo «subjetivo del ideario», cuando sólo se debía buscar la manera de reparar lo objetivo, el «daño producido». Pero si todo criterio político subjetivo se considera lícito y respetable, no concibe la Ponencia cómo de lo lícito puede generarse un daño que obligue a su reparación. Que «el pensamiento no delinque» podrá ser verdad en el aspecto político mientras aquél no se exterioriza; pero sostener que cuando se siembran entre las masas idearios perniciosos mediante la propaganda o la actuación, sólo se ha de reparar el daño, cosecha inevitable de tal siembra, sin castigar ésta de ningún modo, equivale a afirmar que se debe sancionar el efecto y dejar impune la causa, lo que constituye una enorme inconsecuencia del más puro sabor liberal”.

Déu nos en guard de fer paral·lelisme perillosos, comparacions forçades i acusacions infundades. No som, sortosament, a l’any 1939, i la llei de responsabilitats polítiques va desaparèixer el 1945 -perquè els jutjats eren plens a vessar i la fi de la Segona Guerra Mundial així ho aconsellava-. Però quan hagi passat el soroll i la fúria i es presenti algú, a l’escenari públic, per fer política de veritat (ho escrivia molt bé el professor Antón Losada el dia 8 de setembre), potser algun bon jurista, constitucionalista o no, que tenim al país, potser algun estudiós de les lleis repressives del franquisme i els seus vessants polítics i ideològics, ens podran explicar, als ciutadans, com l’any 2017 un problema polític (un projecte d’autodeterminació, una mobilització independentista) es pot perseguir judicialment, més enllà d’estrafer i forçar algunes normes jurídiques vigents. I, encara més, potser ens podria explicar com és possible que tants juristes (i polítics, i intel·lectuals i professionals, etc.) solvents, de veterana trajectòria democràtica, hagin acceptat en silenci el retorn de la vella doctrina punitiva sota formes noves: perseguir una nova i terrible “enorme inconsecuencia del más puro sabor liberal”, com deu ser l’intent de convèncer el país (o una majoria) que es pot ser independent, passant per una consulta o referèndum.