Franco i la sentència
L’acceleració, aquests dies, del procés d’exhumació de Franco té truc de mal prestidigitador. Es nota massa. Un cop d’efecte per competir en l’espai mediàtic amb la sentència del Suprem sobre el Procés amb l’esperança de limitar-ne els efectes.
Va ser Sánchez qui va triar que es tornés a votar, sabent perfectament que la campanya coincidiria amb la sentència del Suprem, i a mesura que s’acosta la tensió puja. En principi, la sortida de Franco del Valle de los Caídos estava pensada per donar peixet a un electorat d’esquerra frustrat pel fracàs del govern progressista. Probablement era un càlcul optimista, perquè l’exhumació en bona part ja està amortitzada i arriba tan tard que no genera gaire més entusiasme que dir: “Ja era hora”. Que es faci és normal, el que era anormal és que no s’hagués fet. Sánchez ho ha aconseguit: bravo. Però no sembla un fet determinant electoralment.
Ara s’especula amb una altra utilitat de l’exhumació: treure protagonisme a la sentència, en una coincidència d’interessos -espontània o pactada- entre el govern i el Suprem. És cert que la maniobra pot tenir alguns efectes en l’àmbit internacional. El franquisme segueix tenint morbo a la premsa estrangera, que sap que l’ombra del dictador és allargada i no s’ha esvaït del tot del cel hispànic. L’exhumació omplirà pàgines i pantalles. I qui sap si en prendrà a la sentència. Però és un càlcul miserable de polítics cada cop més lligats a la frivolitat del dia a dia comunicatiu, és a dir, sense projecte (que vol dir ser capaç de mirar una mica més enllà de la punta del nas).
En clau interna, la jugada encara sembla difícil. Per molt que pocs dies després de la sentència l’helicòpter enduent-se Franco al seu nou destí sigui portada (em ve el cap l’arrencada de La dolce vita de Fellini), no crec que alteri ni la reacció catalana a la sentència, ni la reacció espanyola a la reacció catalana. És més, no es pot descartar que la conjunció dels dos esdeveniments generi una flamarada espanyolista que doni aire a Vox i torni a radicalitzar la dreta. ¿És aquest el càlcul de Sánchez? ¿Tornar a convocar a votar contra el perill de l’extrema dreta? ¿El creuran després del fracàs? És temps de deixar de jugar a la política i fer-ne de veritat.