“Welcome to Zanzibar, Mister Apellidos Nombre”

Periodista especialitzat en viatgesLa primera vegada que vaig arribar a Zanzíbar, ja fa més de vint anys, em va semblar que era una illa escapada d’un somni. L’olor de clau que va començar a impregnar el vaixell mentre m’hi acostava, les platges de sorra amb palmeres inclinades, el color blau turquesa del mar, el laberint de Stone Town i els palaus de la ciutat vella li donaven un aire de paradís secret, gairebé oblidat. Recordo que, en aquell primer viatge, em vaig allotjar en un dels hotels més antics de l’illa, l’Spice Inn. Per només 20 dòlars tenia una suite amb un balcó que donava a una plaça i al desordre dels terrats de Stone Town. Llàstima que, quan hi vaig tornar, fa pocs anys, l’Spice Inn s’havia transformat en hotel de luxe.

Zanzíbar ha canviat molt en els últims anys, segurament cap a pitjor, però continua sent una illa atractiva, tant per les platges paradisíaques, com per la màgia de Stone Town, les històries de tràfic d’esclaus i d’exploradors agosarats i la barreja de civilitzacions que hi han passat, des dels swahilis de la costa africana fins als portuguesos, omanites, alemanys i anglesos. Els vents alisis, que bufen des del nord-est del novembre al febrer, i des del sud-oest de l’abril al setembre, són els que han marcat la història de l’illa. Va ser gràcies a ells que els omanites van arribar-hi amb els 'dhows', els ràpids velers de vela mediterrània.

Zanzíbar no és gaire gran –108 quilòmetres de llarg per 32 d’ample– i el seu turó més alt fa només 120 metres. Al mig, quan se surt de Stone Town, hi ha un paisatge tropical amb boscos de palmeres, plantacions d’espècies, poblats que semblen sorgits d’uns altres temps i, per descomptat, unes llargues platges de sorra que són les que atreuen més turistes. Quan ets a la platja, en una bombolla de mar, sorra i palmeres, la història queda molt lluny, però la fortalesa de Stone Town evoca el llunyà segle XVI, quan els navegants portuguesos comerciaven per tots els mars del món i establien bases en illes a prop de la costa, com ara Zanzíbar o Moçambic. Nota: sopar al vespre unes gambes o unes samoses en una de les paradetes que es munten als Forodhani Gardens, entre la fortalesa i el mar, és una bona opció.

Quan el sultanat d’Oman va conquerir Zanzíbar, el 1698, el tràfic d’esclaus va passar a ser la principal riquesa de l’illa. A mitjans del XIX, uns 50.000 esclaus, caçats per caravanes àrabs a l’interior del continent, es venien cada dia al mercat de l’illa, fins que el 1890 Zanzíbar es va convertir en protectorat britànic. La presència anglesa va durar fins que l’illa es va independitzar, el 1963. Per poc temps, però, ja que l’abril del 1964 es va unir a Tanganika per formar Tanzània.

A qui li interessi el passat de Zanzíbar pot visitar el Monument als Esclaus, prop de la catedral anglicana, els soterranis on els tancaven abans de vendre’ls o la casa de Tippu Tip, un traficant que va guiar exploradors com Livingstone i Stanley al cor d’Àfrica. En un altre àmbit, el palau de Beit al-Ajaib, del 1883, mostra l’esplendor dels sultans omanites. No és estrany que es conegués com la Casa de les Meravelles, ja que el sultà Barghaix ibn Saïd el va equipar amb una modernitat anomenada electricitat. La visió del palau fa pensar en la princesa Salme, nascuda a Zanzíbar el 1844. El 1866, quan tenia 22 anys, es va fugar de l’illa amb un comerciant alemany i el 1870, un cop va quedar viuda, va escriure a Alemanya 'Memòries d’una princesa de Zanzíbar', un llibre on recorda la seva infància daurada.

Un passeig per Stone Town no pot ignorar la terrassa Africa House, des d’on es pot contemplar com el sol es pon sobre el mar, just al costat de l’illa de la Presó. El contundent edifici era abans el quarter general dels britànics, però avui, com tantes altres cases amb història, s’ha transformat en hotel de luxe. Cada casa evoca una història a Zanzíbar, i alguns guies et mostren el lloc on va viure Freddie Mercury, nascut a Zanzíbar el 1946. De fet, t’ensenyen dues o tres cases, ja que no es posen d’acord, i et recorden que el cantant va néixer a l’illa amb el nom de Farrokh Bulsara, fill d’un funcionari de l’Imperi Britànic nascut a l’Índia. De tota manera, més enllà de Mercury, que va marxar de l’illa amb la família als 17 anys, la llegenda de Zanzíbar comença amb els relats dels exploradors. Tant Livingstone com Burton i Speke van fer de l’illa la seva base d’operacions per assaltar el continent i anar a la recerca de les fonts del Nil. Avui, però, fidel a l’esperit dels nous temps, la casa on es va instal·lar Livingstone és la seu de la Zanzibar Tourist Corporation.

Henry Stanley va escriure: “Zanzíbar apareix als ulls del viatger com la més bella de les perles de l’oceà. Zanzíbar és el Bagdad, l’Istanbul d’Àfrica; és el gran mercat on s’acumula l’ivori i el copal, les pells, les fustes més cares i els esclaus d’aquella regió”. Però l’aire llegendari que tenia Zanzíbar en el passat ha sigut substituït en els últims anys per un turisme que s’esforça per lluir l’etiqueta del glamur. En aquest sentit, entre les mansions reconvertides en hotels amb encant tenim l’Emerson and Green, fundat pel psiquiatre de Nova York Emerson Skeens, que va arribar a l’illa el 1990, i pel seu soci Paul Green. Les habitacions de l’hotel, igual que les de l’Emerson’s House i les de l’Emerson Spice (antiga Spice Inn), estan decorades amb un gust oriental que enllaça amb la idea exòtica que tenim de Zanzíbar.

Però és evident que, tard o d’hora, hem d’abandonar els carrers de Stone Town per anar a la recerca de les platges de l’illa. La primera vegada que ho vaig fer vaig llogar una Vespa que em va permetre conèixer les meravelloses platges de l’est i del nord. Abans, però, em van avisar que m’havia de treure un permís de conduir especial que un funcionari, copiant del meu passaport, va estendre a nom de Mister Apellidos Nombre. No em vaig adonar de l’error fins que, a la sortida de Stone Town, un policia em va aturar i, després de revisar la documentació, em va dir: “Welcome to Zanzibar, Mister Apellidos Nombre”. Aquell dia em vaig sentir com el Ningú de l’'Odissea'.

Les platges de Bwejuu, Paje i Jambiani, a la costa est, eren fa uns anys petits paradisos on podies llogar una cabanya sota les palmeres per pocs dòlars al dia. Al davant tenies una platja llarga on podies banyar-te i on les dones collien algues amb la marea baixa. Ara, però, grans cadenes hoteleres les han convertit en una mena de guetos privats. Al nord, a Nungwi, encara hi ha mestres d’aixa que construeixen sota les palmeres, molt a prop de la platja, els famosos 'dhows', els velers de vela triangular que dominen aquesta costa. Al voltant hi han crescut bars, restaurants, hotelets i agències de submarinisme, com Spanish Dancer, que porta la catalana Anna Puiggròs.

Les excursions a la barrera de corall que encercla l’illa permeten contemplar una altra meravella de Zanzíbar que no es veu a primer cop d’ull: les múltiples formes del corall que esclata sota l’aigua. L’arribada dels 'dhows' dels pescadors al port de Mkokotoni, amb la subhasta del peix que la segueix, o l’exploració de les illes veïnes de Pemba i Mafia, on es practica la màgia negra, són altres temptacions que ofereix aquesta illa mítica enganxada a la costa de l’Àfrica Oriental.