Fer-se una selfie al Central Perk
BarcelonaTres amics, tres amigues, uns quants embolics sentimentals entre ells, un parell d’apartaments i un cafè amb un sofà taronja on seure per rumiar sobre la vida a Nova York i deixar evaporar totes les tensions. Aquests són els elements bàsics de la sèrie Friends, una de les més populars de la televisió i que ha estat adoptada en els últims anys per una nova generació d’espectadors. Ara alguns d’aquests elements es poden veure a Barcelona, fins al 2 de juny, en l’anomenat FriendsFest, una mostra organitzada pel canal Comedy Central que reprodueix alguns dels ambients més icònics de la sèrie.
Hi ha alguna cosa poètica en el fet que aquesta exposició -o e xperiència, com s’estila dir-ne ara- tingui lloc al Poble Espanyol, un recinte que és, en si mateix, una falsificació. Aquí el cèlebre sofà de la sèrie, o la nevera, o la tauleta de centre, no són tampoc els elements originals, sinó reproduccions. Però al fan no sembla importar-li. Al capdavall, un cop passats per l’ull de la càmera de l’ smartphone i pujats a Instagram, fan el fet. Perquè aquest Fest només s’entén des de l’era del mòbil, l’autocontemplació i el postureig.
Una experiència importada
Tot va començar l’any passat. Madrid va importar una idea que venia ja de Londres. Va ser un cap de setmana i van exhaurir entrades en dos dies. Ara han doblat la mostra fins als 1.000 metres quadrats, ja han fet deu dies a Madrid (amb 15.000 entrades despatxades, quasi tot ple) i hauran sigut 10 més a Barcelona quan pleguin veles el 2 de juny. El tour dura uns 40 minuts, es fa en grups de 40 persones i costa 20 euros.
Quan el primer grup entra al Central Perk -o a la seva reproducció a escala natural- esclata en aplaudiments. És un públic d’entre 20 i 40 anys, majoritàriament femení. Només de córrer la cortina es produeix la immediata reacció del reconeixement: el taulell amb els pastissos (de plàstic), la guitarra de la Phoebe (sense afinar) o uns pretzels (enganxats a la safata). El decorat pot ser de cartró pedra, però les emocions són genuïnes.
L’Anna i la Marta són dues germanes de Sabadell que han volgut ser al primer tour. Tenen 38 i 30 anys i confessen haver vist alguns episodis fins a vint-i-cinc vegades. Quan l’Anna va ser a Nova York, va fer la ruta dels exteriors de la sèrie i té samarretes de Friends, tasses, els DVD... Els pregunto amb quin personatge s’identifiquen i, tal com hauria endevinat, la gran és una Mònica clarament. La Marta es confessa més Rachel. “Tu ets més bledeta”, li diu somrient l’Anna. I ella assenteix: “Sí, soc més happy flowers!” I totes dues marxen corrents cap al tamboret on la Phoebe solia cantar himnes desafinats com Smelly cat quan els diuen que poden agafar la guitarra i emular el personatge més excèntric de la sèrie.
Part dels assistents s’hi van enganxar quan Friends ja era història. Quan es va estrenar la sèrie, la Gemma acabava de néixer i la Xènia venia tot just de camí al món: 25 i 24 anys. Són amigues i l’exemple vivent de com aquesta sitcom ha sigut capaç de fer el salt generacional. A la preadolescència van topar amb la sèrie i ja no l’han abandonat. “La trobo molt vigent, tot i que és veritat que, mirada amb ulls d’ara, és una mica masclista”, explica la Xènia, que estudia comunicació i és més de Rachel. “A mi m’agrada per com és de quotidiana i li tinc estima perquè era la sèrie d’anar a dormir”, afegeix la Gemma, que no s’identifica amb la Phoebe, però és el seu personatge femení preferit. D’entre els nois, les dues s’inclinen per en Joey.
Després toca veure l’apartament de la Monica. Tot al seu lloc, com correspon amb la caricatura de maniàtica de l’ordre que encarnava l’actriu Courteney Cox. I, sobretot, aquella finestra que mostrava de fons les característiques façanes de Nova York, amb les escales d’emergència a la vista. La visita es completa amb un petit set on hi ha l’altar i uns vestits de nuvi i núvia, per emular el final de la sèrie. I també un altre racó amb un segon exemplar del sofà taronja, per fer-se una última selfie amb el decorat de la sintonia de la sèrie. Això sí: la fontana original s’ha substituït aquí per un retallable de cartró. Però si la suspensió de la incredulitat és bàsica per veure qualsevol sèrie televisiva, també ho ha de ser per enfonsar-se en un exercici nostàlgic i retrospectiu com aquest FriendFest.
