Fer front a la incertesa del nou curs

Quan som a poques setmanes de l’inici del curs, tornem a sentir parlar tothora de la reobertura dels centres escolars i de la necessària seguretat i confiança que haurien de tenir les famílies, els docents i tota la comunitat educativa per fer el màxim de normal possible la tornada a l’escola al setembre, i fer-la fins i tot festiva! Tanmateix veiem com, a l’hora d’explicar els protocols i les mesures de seguretat i prevenció, els estira-i-arronses entre Educació i Salut han generat un clima enrarit i de desconfiança. Els directius temen com l’aigua bullent canvis de darrera hora, i haver de repensar un tercer o quart pla d’obertura d’escola quan tot just s’està tancant el darrer. És ben bé el contrari del que necessitem. Si donem un cop d'ull al que està passant en l’àmbit internacional constatarem que més enllà dels grups reduïts i estables i les mesures preventives pertinents el més sensat són protocols flexibles i adaptables a cada context local i fins i tot a cada escola. La burocràcia no és gens creativa, i no ajuda a pensar alternatives viables com les classes a l’aire lliure, en un museu o a la biblioteca del poble. Ara és l’hora de posar en comú els recursos locals, l’hora del lideratge pedagògic a cada centre, i del lideratge des de l’administració per oferir la confiança, les respostes i els recursos necessaris que ho facin possible.

Ningú no pot negar el risc epidemiològic que suposa obrir les escoles, com tampoc el cost sense precedents que està tenint la pandèmia per a l’educació. António Guterres alertava fa pocs dies que la pandèmia del covid-19 ha causat la disrupció més forta que ha patit mai l'educació, i que ens trobem en un moment decisiu per als infants i joves d’arreu del món. El secretari general de l’ONU va parlar sense embuts de la catàstrofe generacional i la possible pèrdua incalculable de potencial humà si els governs no fan el que calgui per prioritzar l’educació: “Per crear sistemes educatius de qualitat, inclusius i resilients, adequats per al futur”. Però ¿ens la creiem de veritat la situació d’emergència? Perquè si és així potser caldria superar els debats sobre pupitres i ràtios i promoure una estratègia de país en favor de l’educació amb una visió a llarg termini, i parlar del futur de l’educació en els termes en què ho fa les Nacions Unides: sabent que ens hi juguem salvar el futur.

Preguntar-nos pel futur de l’educació és preguntar-nos pel futur de la humanitat. Perquè si bé és evident que l’educació és una de les grans víctimes de la pandèmia, també és cert que forma part de la recuperació i el camí de sortida a llarg termini. Ens preguntem sobre el futur de l’educació per transformar el món quan amb dolor i sense resposta recordem els joves que van atemptar el 17-A a la Rambla, quan veiem amb horror com aquests dies Europa abandona els refugiats al mar i mentre escric segueixen arribant pasteres a la costa de Mallorca.

Edgar Morin, un savi aviat centenari i un referent del pensament del segle XX, va fer un document per a la Unesco sobre com educar per a un futur sostenible que es va publicar el 1999. S’hi parla de com afrontar incerteses i riscos, i aborda quins són els set sabers "fonamentals" que l'educació del futur hauria de tractar en qualsevol societat i en qualsevol cultura, un document inspirador i de rabiosa actualitat: “En el moment en què l'espècie humana continua la seva aventura sota l'amenaça de l'autodestrucció, l'imperatiu ha esdevingut: salvar la humanitat tot realitzant-la”.

Reimaginar l’educació com a força transformadora esdevé un repte indefugible, i per fer-ho seguint Morin ens cal desvetllar en l’esperit de cada infant i cada jove una consciència planetària. La pandèmia ha mostrat que la humanitat es un únic continent i que els éssers humans estem lligats profundament els uns als altres. És un temps propici per aprendre a dialogar amb la incertesa i educar en la condició humana. El moment de fer d’una vegada per totes el salt cap a una nova comprensió del coneixement amb un nou currículum en què els sabers deixin de ser fragmentats segons les disciplines i les especialitats, per copsar les relacions mútues i les influències recíproques entre les parts i el tot en un món complex. I aquests són els canvis organitzatius, d’horaris, d’interdisciplinarietat, d’agrupaments i de mètode que es requereixen a les aules. Els que ja ho estan fent saben el que suposa generar canvis de mentalitat entre els docents: el gran desafiament del lideratge pedagògic. L’escola ha d’avançar de manera que es pugui educar els joves perquè facin front a la incertesa i la complexitat creixent del nostre món, i el nou curs escolar pot ser un bon moment.