Un front no és un moviment
No dubto que almenys a curt termini la retòrica de Puigdemont i la seva Crida Nacional per la República (CNR) resulti eficaç per atraure el màxim nombre de vots del sector independentista -i n’esgarrapi, per tant, d’ERC, la CUP i altres formacions-, però el preu d’aquest èxit entre “els convençuts” serà alienar encara més “els altres” -els catalans que (també) se senten espanyols-, tot i que és precisament guanyant les complicitats dels més demòcrates i antifranquistes (terme que, per desgràcia, cal exhumar) que el sobiranisme pot ampliar la base. I aquí faig una distinció ad hoc entre independentisme -l’estratègia que pretén tirar endavant el mandat unilateral de l’1-O- i sobiranisme -l’estratègia que, buscant una majoria més àmplia, recupera el dret a decidir.
Dit d’una altra manera, l’èpica que ve de Waterloo mobilitza els mobilitzats però no n’amplia la base. I encara que una majoria d’independentistes se sentin més atrets per l’operació Montecristo de Puigdemont que per l’operació Mandela de Junqueras, diria que només l’estil d’aquesta última, sobretot si s’obre al sobiranisme més social, pot ampliar majories i tancar la fractura de base etnicista amb què alguns voldrien trencar Catalunya.
Deia en l’última columna que el gran error de l’antifeixisme va ser confrontar, en plena guerra, el pragmatisme amb la puresa ideològica. Subratllo ara, perquè no hi hagi malentesos, que això en cap cas equival a posposar la sana tensió dretes-esquerres. Per a mi, és puresa ideològica acusar d’autonomistes (de patriotes tebis o gairebé de traïdors) els sobiranistes que consideren que ara mateix no és viable la unilateralitat. És una tensió que afebleix i no porta enlloc. Seria, en canvi, un greu error que davant problemes socials com el dret a l’habitatge evitéssim les discrepàncies. El debat, els matisos i fins i tot la dura confrontació són, en casos així, inseparables del joc democràtic. Desconfio, per tant, dels que volen tapar amb patriotisme -amb puresa ideològica- el seu legítim i, tanmateix, vergonyant posicionament en l’eix dreta-esquerra. I no sembla que quedi gaire lluny d’aquesta estratègia la previsible dissolució del PDECat primer en JxCat i després en la CNR.
Per ampliar la base ens convé molt més un front (sobiranista) que un moviment (independentista). Els partits que integren un front fan pinya davant el que tots condemnen però segueixen divergint en l’àmbit de les propostes polítiques. Un front manté viu l’espectre ideològic i el tens debat que comporta, i no per això posa en risc la unitat d’acció a l’hora de plantar cara a l’autoritarisme i d’avançar en sobirania. Per contra, un moviment (que tendeix a un únic lideratge) té com a centre i motor el que vol aconseguir -tots els altres debats queden en segon terme-, cosa que acaba restringint i matant la diversitat interna dels partits que s’hi subsumeixen. Potser per això en la “casa gran” que ara refunda Puigdemont només s’hi acabaran instal·lant els hereus més o menys directes del pujolisme.
