Fucking Money man!

La cantant Rosalía acaba de publicar una cançó en català, la seva llengua materna, i això és una bona notícia per a tots nosaltres. Es diu Fucking Money man (Milionària) i em resulta molt divertida. Com la Marilyn Monroe quan deia que els “diamants són el millor amic d’una noia”, com la Madonna, que li va agafar el relleu, quan deia que era una “noia material”, com els Dagoll Dagom a Glups, que cantaven que feien teatre no per “pretensió cultural” sinó per “guanyar molts diners”, la Rosalía diu que vol bitllets de cent, irònicament materialista. A la cançó hi diu la paraula cumpleanys talment com Jaume Sisa o Albert Pla, que han fet sortir a les cançons “bomberos” o “tumbes”, o com Coolio, que diu “gangsta” i no pas “gàngster”. El familiars sempre han dit “cumpleanys”, “bocadillo” i “ojo”, però tenen, en canvi, una estructura lingüística intacta. M’encanta especialment una frase de la cançó: “Que em tanquin el Louvre així com el Macba”. Aquest “així com” em fa molta gràcia.

Que la Rosalía canti en català i publiqui la cançó a les xarxes i tingui, a l’instant, més descàrregues que una central elèctrica és una gran notícia per a la normalitat. Una llengua és normal quan serveix per estimar-se, però sobretot és normal quan serveix per discutir-se. Una llengua és normal quan serveix per fer programes culturals, però sobretot quan serveix per fer programes de teleporqueria. Una llengua és normal quan serveix per fer l’amor, però sobretot quan serveix per fer porno. Una llengua és normal quan serveix per demanar una adreça, però sobretot quan serveix per insultar un conductor. Una llengua és normal quan serveix per fer el sorteig de la grossa, però sobretot quan serveix per atracar un banc. Una llengua és normal quan serveix per fer balades romàntiques, però sobretot és normal quan serveix per fer trap.