El que funciona no es toca

BarcelonaErnesto Valverde és un home de certeses. Les necessita com sovint les necessiten les persones, i s’entesta a buscar-les en un món, el del futbol, que sovint les camufla en la variabilitat amb què s’analitza el joc. L’atzar, el descontrol emocional i la sort hi són i afecten. No els nega ni un gram del poder que tenen en el que passa sobre el terreny de joc. Sap que res és cert quan la pilota comença a rodar, però, des que va arribar a Barcelona, Valverde està construint el seu equip a partir dels tangibles. Vol un Barça estable. Coherent. Lògic.

A poques hores per al clàssic al Camp Nou -potser el context menys controlable de tots els que es poden afrontar com a entrenador del Barça-, el cap de Valverde busca més certeses que mai, especialment ara que l’equip ha encadenat un parell de partits amb bones sensacions. Tot plegat dibuixa un únic escenari possible: repetir l’alineació que va jugar d’inici contra l’Inter de Milà. És a dir, que jugui el nou mig del camp de gala, amb Arthur complementant la línia amb Busquets i Rakitic, i que qui faci de Leo Messi torni a ser Rafinha. Ja no només pel gol que va fer el brasiler i que va obrir el partit de dimecres, sinó perquè el seu estil aglutina la dosi justa de desequilibri per fer mal a camp contrari amb l’estabilitat que reclama l’equip per sentir-se dominador.

Rafinha va fer bé els dos regats que va intentar en Champions i va concentrar el 76% de la seva participació a camp contrari. A més, beneficiat per la seva habilitat per controlar gairebé sempre cap endavant i amb intenció de desbordar, va aconseguir ser transcendent en accions prop de la frontal de l’àrea, on va concentrar gairebé la meitat de les seves passades (26/58). Va tenir mirada ofensiva per aclarir atacs (15 passades van buscar receptor per davant, i cal tenir en compte que ell era dels jugadors més avançats) i va ajudar a moure la defensa rival amb el seu habitual dinamisme.

La seva capacitat per trepitjar l’àrea i arrossegar adversaris amb una diagonal va obrir forats per a l’entrada de Sergi Roberto al segon pal, una situació que pot fer patir el tàndem Ramos-Marcelo, sempre vulnerable en fases defensives llargues. De Rafinha agrada, també, la seva habilitat per retenir la pilota i ajuntar passades amb els seus compatriotes Arthur i Coutinho, les dues peces més imaginatives sense Messi. Imaginar-los per dins, sumant superioritats a la zona de Casemiro, Modric i Kroos, és la fórmula que més està funcionant al Barça que s’està veient des de Wembley.

Doblar el lateral

L’alternativa a Rafinha també obliga a revisar el Barça-Inter de dimecres. És una opció que es va veure en la primera substitució del tècnic, quan va donar entrada a Semedo per Rafinha i va reubicar Sergi Roberto més endavant de la banda dreta. La combinació d’alinear els dos laterals drets alhora no és nova; ja va veure’s la temporada passada durant l’eliminatòria contra el Roma.

El problema és que el drama del duel de tornada a l’Olímpic fa difícil valorar si la tria podia tenir elements útils per a l’equip. Jugant-se al Camp Nou i tenint en compte que el Madrid no arriba gens pletòric a l’enfrontament, sembla una fórmula massa conservadora d’inici. Si Valverde dona importància a aquesta interpretació del seu onze, entenent que podria produir en l’ambient i el vestidor un rum-rum poruc o prudent, probablement en prescindirà.

Però el canvi té números de ser un dels primers retocs del partit, sobretot si el Madrid va per sota en el marcador i es veu obligat a avançar línies i a desbocar Marcelo a dalt. Tot i que Rafinha també garanteix treball defensiu, la idea de sumar-hi els esforços de Sergi Roberto i Semedo, segurament, tranquil·litzarà més el tècnic. De tota manera, davant l’Inter es va veure un Barça que intentava gestionar l’avantatge amb més possessió, no pas amb més efectius per defensar millor.

¿Una oportunitat per a Dembélé?

El gran oblidat d’aquestes combinacions és Dembélé, la tercera pota del trident al principi de temporada. La inestabilitat posicional del francès ha coincidit amb el Barça més inestable i ha exagerat la seva falta de rigor en la selecció de les jugades d’atac. Contra el Sevilla es va precipitar en la centrada, es va decantar al costat menys favorable en accions de finalització i no va saber sumar passades senzilles. Al seu manual, ara per ara, només hi ha últimes accions. I accions solitàries. I l’equip, sense Messi, s’autorecepta ser més equip. Però si en dos dies Dembélé és capaç de canviar l’interrogant que el persegueix en una opció fiable -mitjanament certa- Valverde podria fer-li lloc.