Antoni Tàpies i l'art de contemplar
La Fundació Vila Casas arriba al Castell de Vila-seca amb una exposició de gravats de l’artista
BarcelonaLa Fundació Vila Casas potencia la presència arreu del país: després dels museus a Barcelona, Torroella de Montgrí i Palafrugell, ara desembarca a les comarques tarragonines amb la primera de les exposicions que farà al Castell de Vila-seca, Antoni Tàpies. La resistència del signe. Està previst que la fundació organitzi dues exposicions anuals al Castell de Vila-seca en els pròxims quatre anys. “Tàpies és un dels més grans artistes del segle XX i a nosaltres el Castell de Vila-seca ens ha permès lluir per primera vegada una col·lecció del tot extraordinària, amb la qual es demostra que per a Tàpies el gravat no era un gènere menor”, afirma el director d’art de la Fundació Vila Casas, Àlex Susanna.
La mostra inclou 61 gravats realitzats al taller de Joan Roma entre els anys 1989 i 1993 que tenen la particularitat que porten la distinció de “bon à tirer”; és a dir, són els que Tàpies va fer servir com a model per fer els tiratges. Antoni Tàpies, com també es pot veure en una altra exposició de gravats en cartell a la seva fundació a Barcelona, va subvertir i va portar al límit les tècniques del gravat per aconseguir unes textures semblants a les de les seves pintures, amb les quals també compartia les grans dimensions dels treballs, cosa que el va obligar a fer servir dues o fins a tres planxes i papers d’un gramatge alt per augmentar-ne la resistència. “De la mateixa manera que he fet una pintura poc pictòrica, he creat una obra gràfica amb uns elements que acostumaven a ser antitètics a ella mateixa”, va dir Tàpies dels seus gravats durant una conversa amb Manuel Borja-Villel, antic director de la seva fundació. “El que mai he fet és buscar la varietat del material i de la tècnica per ells mateixos –va dir també l’artista–. El meu interès en els valors expressius que aquestes novetats tècniques implicaven són de caràcter filosòfic i vivencial”. Precisament, per al galerista Miguel Marcos, autor d’un text sobre la seva obra gràfica, aquests treballs no són “un lloc de representació”, sinó “un lloc de contemplació”.
L’impacte dels problemes socials
Com va explicar Antoni Tàpies, a l’hora de fer gravat va ser cabdal la possibilitat de difondre àmpliament les seves preocupacions. Va definir el seu art com “social” i els gravats li van permetre arribat a més gent. Però això no vol dir que diluís el seu llenguatge personal. “La problemàtica entre triar un art d’avantguarda artística o un art d’avantguarda política va ser una de les grans qüestions a Europa durant els anys 50, un dilema que jo vaig patir d’una manera especial”, va dir l’artista. “Malgrat tot –va dir també Tàpies– com que em van afectar personalment molts dels problemes polítics i socials de la meva època, van arribar a repercutir en la meva obra, encara que indirectament”.
En els gravats Tàpies va potenciar el seu vocabulari artístic: “Moltes de les meves idees o experiències polítiques es poden inferir en la meva pintura, malgrat que estiguin ocultes, i no hagin sigut plasmades d’una manera patent a través d’un codi visual immediatament reconeixible”. Per a Natàlia Chocarro, directora del programa Itinerart de la Fundació Vila Casas, Tàpies va ser capaç de fusionar en les seves obres idees universals i temàtiques del dia a dia: “Influït per l’espiritualitat oriental, sobretot la del budisme zen, la seva obra conté un equilibri entre la mirada transcendent i l’afectació per les coses quotidianes i domèstiques”.
Tàpies recordava que el primer estímul per fer gravat li va arribar d’alguns editors. “Molt aviat vaig veure les possibilitats que m’oferia aquest mitjà per experimentar amb les tècniques i materials nous –explicava Tàpies–. Els aspectes materials de l’obra d’art sempre m’han interessat moltíssim, fins el punt d’arribar a ser un element central dels meus treballs”.
També deia que l’esperit amb què feia una pintura i un gravat era “el mateix”, i detallava els reptes tècnics que li suposava la realització de gravats: “L’obra gràfica planteja problemes tècnics diferents. Al començament, quan tenia poca experiència, em feia una maqueta i tractava de reproduir-la després sobre la planxa o la pedra litogràfica. Posteriorment, a mesura que he anat dominant més i més la tècnica, ja he treballat directament sobre el coure, el zinc o la pedra. Però, tot i així, sempre m’agrada tenir un tècnic a prop”.