La Fundació Vila Casas mostra els seus paisatges fotogràfics al Museu de la Garrotxa

BarcelonaLa fotògrafa nord-americana Janelle Lynch va treballar al llarg del riu Hudson a Manhattan durant sis anys, entre el 2000 i el 2006, i va fer una sèrie fotogràfica que evoca la memòria industrial del lloc: "Hi ha vestigis de molls deteriorats, pilars que van servir de suport als molls, estructures del ferrocarril, així com construccions recents que formen part del nou parc del riu Hudson", explicava l'artista sobre la sèrie, una de les imatges de la qual Antoni Vila Casas va comprar per a la seva col·lecció durant un viatge a Nova York. "Els elements arquitectònics que apareixen en les fotografies evoquen la història de fa més d’un segle", deia l'artista. La fotografia de Janelle Lynch de la Fundació Vila Casas va ser feta en un dia boirós i la protagonitza un edifici de formigó que sembla un colós dins la broma. Ara es pot veure al Museu de la Garrotxa fins al 16 d'agost juntament amb una vintena d'imatges més en una exposició titulada Poètiques empeltades que explora les infinites possibilitats de crear i representar paisatges.

També hi ha boira en les obres d'una altra artista representada en la mostra, la nord-americana Victoria Sambunaris: la successió de contenidors que omplen la imatge està amarada d'un aire entre metafísic i irreal. I els cossiols de Toni Catany evoquen un paisatge petit i domèstic; l'artista els va retratar amb un estil més espontani en lloc de l'esteticisme d'alguns altres dels seus treballs. Tot i així, aquests testos humils, alguns dels quals estan fets amb olles, pots i fins i tot pedres, tenen molta història al darrere: pertanyien a la mare de l'artista i Catany els va fotografiar a casa seva l'estiu del 1985. "Desprenen una poètica molt subtil i la concepció pictòrica que hi ha darrere de la fotografia de Catany fa que siguin pintures en elles mateixes", afirma Natàlia Chocarro, adjunta a la direcció d'art de la Fundació Vila Casas i comissària de la mostra.

El punt on es troben els llocs i la mirada dels artistes

Poètiques empeltades forma part del programa Itinerart de la Fundació Vila Casas. A diferència de les exposicions anteriors d'aquest programa, ara la fundació vol difondre els seus fons. "Rere els murs d’una casa abandonada, sota la terra estèril d’un no-lloc on reposen els vehicles que traspassen la vida o en l’imminent brot de vida d’una naturalesa morta s’assenten les adherències del temps des d’on germinen les poètiques de l’empelt. (Des)codificar-les i interpretar-les és el nostre propòsit”, explica la comissària a la presentació de la mostra. Pel que fa a l'empelt, per a Chocarro vol dir la trobada entre el lloc i la mirada de l'artista: "Poc o gens importa si identifiquem o no allò que l’autor ens presenta, el fet veritablement revelador és l’empelt que se’n produeix, és a dir, la incrustació que la mirada del creador hi diposita, de la qual emergeix la poètica".

"Totes aquestes imatges desprenen un silenci poètic", diu Chocarro, però aquest silenci és incompatible amb altres elements colpidors, com el caràcter "sinistre" d'una antiga fàbrica automobilística en ruïnes a Detroit en una fotografia de Jordi Bernadó, i els rams de flors que els familiars d'un difunt posen al punt de la carretera on es va produir l'accident que li va costar la vida, en una fotografia de Xavier Ribas. "M'agrada jugar amb la dualitat de les imatges", diu Chocarro.

El caràcter més plàstic, artificiós i teatral del paisatge també és present en l'exposició, amb una de les característiques obres amb una platea d'un teatre, de Perejaume, i amb la càvea del teatre de la ciutat romana de Segòbriga (Conca), de María Bleda i José María Rosa; tot i que aquesta imatge també evoca els rastres que van deixar en un lloc els nostres predecessors i les seves absències. "Treballen molt la topografia del terreny, i són espais on la història i la memòria tenen un pes específic. Estudien el pas del temps amb el que es va dipositant en un espai concret", diu la comissària.

Sorgeix una estranya relació entre les pedres retratades per Pere Formiguera com si fossin un personatge i l'home escapçat amb un paisatge tatuat al tors i els braços del xinès Huang Yan, perquè tots dos porten la relació del cos amb l'espai a un terreny íntim i literal. I entre els treballs exposats n'hi ha un que potser resumeix tots els altres: dues cantonades plenes d'empremtes a Barcelona i Amsterdam de dues fotografies d'Humberto Rivas són d'aquelles imatges senzilles i alhora memorables de com passa la vida i els llocs anònims que la formen.