El futbol anglès hissa la bandera gai

El darrer cap de setmana de novembre els espectadors de la Premier League, la lliga de futbol més popular del món, van ser testimonis d’una imatge impactant: tots els capitans de tots els equips, tots mascles, enfangats per la pluja i amb cara de pocs amics, lluïen l’arc de Sant Martí als braçals. Molts dels altres jugadors, i els àrbitres, també lluïen la reconeguda marca gai als cordills de les botes. Amb aquesta iniciativa, que va tenir un gran ressò, la lliga anglesa ha volgut donar un cop sobre la taula i dir que ja n’hi ha prou de discriminació al col·lectiu homosexual en el món del futbol. Al camp, i no només a Anglaterra sinó a tot arreu, els jugadors que hagin reconegut ser gais públicament es poden comptar amb els dits d’una mà; i a les grades encara sentim periòdicament càntics en què dir que un jugador és gai és com acusar-lo d’alguna cosa dolenta. A Anglaterra passa el mateix que a Espanya, on se senten sovint burles a Cristiano Ronaldo, a qui molts espectadors consideren una icona gai. Segurament tots recordem el “ Guti, Guti, Guti, maricóóón...” que es cantava al Camp Nou i arreu de la Península quan jugava l’exmigcampista del Reial Madrid.

Poc m’imaginava jo, culer de tota la vida, que algun dia acabaria defensant Ronaldo i Guti, però vet aquí que en aquesta ocasió tenen tot el meu suport: és intolerable que avui en dia ser gai encara sigui un insult per a més gent de la que ens sembla, i que les autoritats o els responsables dels llocs o clubs on això passa no facin res per aturar-ho. A més, la gran repercussió del futbol fa que els comportaments que veiem als camps, en directe o per televisió, es legitimin entre els milions de seguidors d’aquest esport: si ser gai és un insult per als fans dels estadis, els nens a les escoles faran el mateix. Per això aquesta iniciativa de la Premier és molt admirable i també poderosa: espero que milers de persones entenguessin aquell cap de setmana que no passa res per ser gai i que utilitzar el terme com a insult és discriminatori i indefensable.

Això és més important del que sembla perquè no només es tracta d’una actitud entre un públic futboler sinó d’unes percepcions culturals, compartides per la resta de la societat, que escassament valoren la diversitat -que és una manera de dir que el millor és que tots siguem iguals-. I a qui no sigui de la nostra tribu, l’insultarem o el marginarem perquè en el fons no l’entenem ni sabem com adreçar-nos a aquesta persona o com comportar-nos amb ella. Està estudiat que la primera reacció davant una gran idea acostuma a ser ridiculitzar-la.

Lamentablement, és aquesta ignorància la que atura o retarda molts esdeveniments, o el progrés de moltes persones només perquè són diferents. I això ha passat en el món del futbol, planter de mascles, on ni les dones ni els gais han tingut, tradicionalment, cabuda. Jo recordo, per exemple, que de petita havia de jugar a bàsquet a l’escola perquè no hi havia equip de futbol femení; i tinc un amic espanyol, clarament gai des de l’adolescència, a qui ridiculitzaven al camp a l’hora del pati perquè senzillament no era com els altres. Tot i que ara se n’enrigui, la realitat és que el futbol ha perdut un aficionat i ell també s’ha perdut un gran hobby.

Aquesta discriminació constant de tot el que no ens resulta familiar pesa a la nostra societat més del que ens pensem. Les empreses ho comencen a entendre i ara totes corren per tenir una plantilla diversa. Les empreses tecnològiques, com Google o Apple, van al capdavant d’aquesta tendència perquè saben que, en el fons, el talent és l’única cosa que importa, i que un grup amb gent diferent té moltes més possibilitats de trobar solucions creatives. Les persones que pertanyen a minories, a més, estan acostumades a pensar de manera independent, precisament perquè sempre s’han sabut diferents i han tingut una altra perspectiva de manera natural. És aquesta independència de pensament la que realment fa avançar el món, perquè és la primera condició per crear una nova idea.

Per això hauríem de celebrar les diferències i no penalitzar-les, i sobretot mirar al nostre voltant perquè hi ha més minories de les que ens pot semblar. Per descomptat que els gais en són una, però una persona que ve d’un poble i s’estableix en una ciutat també té una perspectiva diferent, i segurament molt més pràctica. Als nens i a la gent més gran tampoc se’ls escolta com caldria, o a les dones, o a les minories ètniques o religioses.

Ja és hora que comencem a impulsar la diversitat com una font de progrés i que govern i empreses comencin a estimular-la, donant exemple i amb polítiques. Un món divers és un món més ric, interessant i divertit. Jo ja estic cansada de veure homes de mitjana edat, sempre blancs i heterosexuals, tots amb corbata, governant el món, els governs i les empreses. Hem de trencar aquest monopoli que tenen del poder per obrir-lo a persones que tenen molt a oferir. Segur que serà un món molt millor.

Iniciatives com l’anglesa són un exemple, però, en el nostre cas, ¿no podria fer-hi més la Reial Federació Espanyola de Futbol? Jo, francament, crec que sí. Estic segura que ara es posarà de moda a Anglaterra portar els cordills de colors a les botes de futbol. Això sense dubte farà que molts més nens o homes gais practiquin aquest esport i que no hagin d’amagar-se si són gais. Una persona amagada és menys feliç i rendeix poc. Tots hi perdem. Una societat en què cadascú pugui arribar a desenvolupar el seu potencial és molt diferent d’una societat governada per les mateixes elits de sempre. Per arribar-hi hem de celebrar i estimular la diversitat. Ronaldo i Guti, pentineu-vos i lluïu pit depilat tant com vulgueu: hi teniu tot el dret del món.