Futbol contra l’homofòbia
Thomas Hitzlsperger, exfutbolista internacional alemany, viu obertament la seva homosexualitat. En un debat sobre igualtat i inclusió organitzat fa poc per la FIFA, Clarence Seedorf, l’exestrella de l’Ajax, el Reial Madrid i el Milan, li va preguntar, amb un punt d’ignorància, si és realment necessari parlar de l’orientació sexual dels jugadors.
Mala peça al teler quan un ha de justificar per què ha sortit de l’armari. Però la resposta de Hitzlsperger va ser tan diplomàtica com brillant: “Jo trobo molt important parlar obertament d’això. Molta gent té problemes amb la seva pròpia sexualitat. Els futbolistes són models per a molta gent i si es manifesten sobre aquesta qüestió podrien canviar alguna cosa. Sempre que llegeixo sobre un futbolista que ha enganyat la seva dona -ho sento, però això passa- es parla sobre la seva sexualitat. Cada cop que vaig a l’oficina i veig la meva col·lega amb una foto del seu marit a la taula em queda clar que és heterosexual. I llavors penso: «Per què la gent em diu que és heterosexual i jo no puc parlar sobre la meva sexualitat?» Sé que jo n’he parlat en un gran escenari, amb un gran interès mediàtic, però no he sigut jo el que ha decidit que això és una gran notícia. Esclar que la gent diu que això no hauria de ser cap problema, i desitjaria que no ho fos. Però encara ho és. I mentre ho sigui, diem que som homosexuals i encoratgem altres persones. No ho diem per molestar ningú. Però hi ha molta gent que encara no ha entès com és de dur créixer com a nen gai i no poder-ne parlar amb els pares”.
Si bé el discurs de Hitzlsperger va ocupar pàgines a la premsa alemanya i el vídeo de la seva resposta es va fer viral a les xarxes socials, als mitjans de comunicació catalans i espanyols aquest assumpte ha passat molt desapercebut.
Cal preguntar-se per què. Cal qüestionar alhora l’escassa determinació general que encara demostren els clubs i la mateixa lliga espanyola per lluitar contra l’homofòbia i promoure la diversitat en el futbol. Països com Anglaterra i Alemanya hi estan més compromesos: s’estrenen pel·lícules sobre el tema, s’activen campanyes de respecte per la diversitat sexual i se signen declaracions polítiques per impulsar el respecte i l’acceptació en l’esport. Si ens omplim la boca de ser tolerants, no podem ser conformistes.
Tres anys després que Thomas Hitzlsperger, un cop retirat, sortís de l’armari, cap altre futbolista ha fet pública la seva homosexualitat. Hi ha polítics de primera fila gais i la gent, per descomptat, els vota. Hi ha actors i actrius homosexuals i l’espectador els aplaudeix amb devoció. El tabú a l’esport, com a la societat, l’hem de trencar entre tots.
