Futbol i ficció, una relació d’amor i odi que, de tant en tant, funciona

BarcelonaEl futbol s’ha fet gran gràcies a la pantalla petita, la televisió. Potser per això no s’acaba de portar bé amb la pantalla gran: els pocs intents d’unir aquestes dues passions populars, el cinema i el futbol, no sempre han acabat bé. Tot i que molts ens emocionem amb Evasió o victòria, el film de John Huston del 1981 en què actors com Michael Caine, Sylvester Stallone i Max von Sydow es barregen amb Pelé i Osvaldo Ardiles per recrear un intent de fuga dels nazis amb una pilota pel mig, als futbolistes els solen tremolar les cames a les sales de cine. En canvi, el cinema s’ha convertit en un bon amant de la boxa, un esport calumniat en directe però que ens ha deixat un llegat cultural magnífic, des de Toro Salvaje de Martin Scorsese fins a llibres com El combat de Norman Mailer. Altres esports també tenen els seus grans films, especialment amb Carros de foc de Hugh Hudson i l’eterna banda sonora de Vangelis, on s’explica la participació dels atletes britànics Harold Abrahams i Eric Liddell als Jocs Olímpics del 1924.

En l’era de les plataformes, l’esport s’ha anat fent fort sobretot gràcies als documentals, en què hi ha autèntics tresors. Però en el futbol molts són productes pagats per clubs per explicar fins a quin punt poden arribar a ser de bons, convertint-se en sèries previsibles. Però tenim excepcions, com Sunderland ‘til I die. Aquesta sèrie havia de seguir la temporada en què el Sunderland, un club històric, volia tornar a Primera. Però tot va anar malament i va acabar baixant a Tercera. Ara n’arriba la segona temporada. Futbol real, sense imatges censurades.

El futbol de finals del XIX

Però que passa amb la ficció? Al Regne Unit s’ha obert el debat sobre si tenim per fi la primera gran sèrie de ficció sobre el futbol gràcies a The English Game, del creador de Downton Abbey Julian Fellowes. Si en aquesta popular sèrie Fellowes ens explicava de manera ensucrada com una família aristocràtica britànica s’adaptava als canvis al començament del segle XX, amb The English Game ens explica la història del que es podria considerar el primer futbolista professional, l’escocès Fergus Suter. La sèrie no deixa indiferent. Alguns la defineixen com un Downtown Abbey pensat per a homes que beuen al pub, i uns altres com la primera gran sèrie de ficció sobre el futbol. Als apassionats de la història no els acaba de convèncer que Fellowes modifiqui fets reals per reforçar el relat, inventant-se finals de Copa o creant un club, el Blackburn FC, per no complicar-se la vida, perquè llavors hi havia el Blackburn Rovers i el Blackburn Olympic, dos noms clau en la revolució iniciada per clubs obrers en lluita contra els clubs aristocràtics, que fins llavors havien controlat el futbol anglès. Fellowes, que és membre del Partit Conservador, no es treu de sobre una certa mirada paternalista quan ens mostra la gent pobra. Però la sèrie explica prou bé, en essència, una època clau en la història de l’esport modern. Ara, els partits de futbol de la sèrie es juguen a gran velocitat, tot i que llavors el joc era massa lent. I per alguna raó desconeguda Fellowes sembla odiar els porters, perquè no aturen mai ni una pilota. La sèrie mereix una oportunitat... però és la millor ficció de futbol?

Segurament no. Com que no és britànica, s’ha parlat menys de Home Ground, una sèrie noruega que afronta un tema valent: imaginar què passaria si una dona fos escollida per entrenar un equip de la Primera Divisió. La sèrie, disponible a Filmin amb dues temporades, té com a actor principal un exjugador professional, John Carew, que va jugar al València i fa de veterà que no porta gaire bé això de ser dirigit per una entrenadora. Una sèrie magnífica.

Tampoc deixa indiferent la sèrie argentina de Netflix Puerta 7, sobre el món dels radicals argentins, els barras bravas. Al darrere s’amaga Martin Zimmerman, el guionista de Narcos. A l’Argentina, de fet, hi ha altres sèries com Club de Cuervos, sobre dos germans que volen controlar el club que presidia el seu pare, i Apache, una recreació de la vida del futbolista Carlos Tévez, que va triomfar tot i provenir d’un barri marginal.

Ultres i ‘hooligans’

Les noves plataformes també han servit per produir films de ficció. A Itàlia ha passat amb Ultras, el primer film del napolità Francesco Lettieri, un director que ha creat una estètica molt personal per als vídeos musicals del cantant Liberato, autor de la banda sonora d’aquest film sobre un grup d’ultres del Nàpols inexistent. No ha agradat als ultres, però està funcionat molt bé a Netflix malgrat que és bastant previsible.

Les noves produccions, doncs, continuen fent com els millors films de futbol: parlen més dels aficionats que no del joc en si, com ja passava amb Fever Pitch de David Evans, l’adaptació del llibre de Nick Hornby sobre com la seva passió per l’Arsenal explica en part la seva vida, o el Looking for Eric de Ken Loach, on un carter sense futur s’inspira en Eric Cantona per aixecar la seva vida. O el Green Street Hooligans de Lexi Alexander del 2005, sobre aficionats violents, i el primer gran film sobre futbol femení, Bend it like Beckham, dirigit per Gurinder Chadha el 2002. No deixa de ser interessant que hi hagi pocs films de ficció sobre futbol femení, però potser són millors que els de futbol masculí. La comèdia de Chadha va ser un èxit i un dels films més premiats és Off-side de l’iranià Jafar Panahi, del 2006, on explica la vida d’un grup de noies iranianes que es disfressen de noi per entrar als estadis del seu país. Una ficció basada en fets reals. Al futbol sempre funciona millor explicar la veritat. Per això tenim més bons documentals que no ficcions.