El futur de l’Espanyol es juga aquest diumenge

Jo volia escriure sobre Futur Espanyol, una plataforma oberta d’un grup d’entusiastes socis pericos que dilluns es va presentar públicament. La iniciativa, més enllà dels interessants projectes que han treballat i li donen un contingut concret, cal valorar-la pels principis que la inspiren: generositat, talent connectat, un club de tots, innovació. I una gran frase de síntesi: “Des de la queixa no podrem créixer”. Segur que hi haurà qui veu en aquesta plataforma algun interès ocult: ho faran els que projecten les seves motivacions en els actes dels altres. Perquè si d’alguna cosa es pot acusar Futur Espanyol és d’ingenuïtat. Però, en un món com el nostre, tenir una raonable dosi d’ingenuïtat és una gran virtut.

En lloc d’estendre’m reflexionant sobre la mostra de vitalitat que representa una iniciativa com aquesta o sobre l’actitud positiva que hauria de tenir el club, he d’escriure sobre el partit de diumenge. El destí és juganer i, de tant queixar-nos de com era d’avorrit aquest últim tram de Lliga, ens regala una emoció final. Tot i que les probabilitats que l’Espanyol baixi són mínimes, tots tenim la por al cos. La ratxa negativa dels últims partits -un dels quals, el de l’Almeria, escandalosament desesperant- fa que molts pericos pensin que perdrem els dos partits que ens queden. Els entenc. Posen tota l’esperança en el fet que no es donaran les estranyes combinacions que ens enviarien a l’infern. Jo, en canvi, penso tot el contrari: tinc una confiança -moderada- en l’equip que em fa pensar que sumarem el punt que ens falta, però estic convençut que si fallem es produirà la fatídica combinació.

Per tant, diumenge tenim una final que ens hem de prendre com la del Múrcia o la de la Real. Hem d’anar al camp oblidant decepcions i enfrontaments. Hem de fer com una família mal avinguda unida momentàniament per una desgràcia. Baixar a Segona podria acabar suposant la desaparició del club. I això ens faria infeliços a tots: als de l’estelada i als de la rojigualda ; a Collet i a Oliveró; als aguirristes i als anti-Aguirre; als periculers, als perimerengues i, sobretot, als simplement pericos. Ara bé, en qui més hem de pensar és en els nens pericos: després d’inocular-los el virus no els hi podem fer això. I jo des de Leverkusen que no ploro pel futbol. Però si baixéssim, els meus fills plorarien. I aleshores jo hauria de dir-los que el futbol no és tan important, amb aquell dolor a la gola de qui s’aguanta el plor.