Gabriel de la S.T. Sampol: “Els traductors som masoquistes, ens agrada patir”
Traductor i poeta
BarcelonaQuè tenen en comú Fernando Pessoa, Francisco Gomes de Amorim, António Botto, Almeida Garrett i José de Almada Negreiros? Que tots ells són molt bons escriptors portuguesos i que estan traduïts -excel·lentment- per Gabriel de la S.T. Sampol. Va néixer a Palma el 1967, però va créixer a Alaró i des de fa anys és professor en una escola d’adults a Inca. Cada dia, quan torna a casa, treballa unes hores en el pròxim llibre que publicarà, sigui una traducció o un dels volums de poesia que ha anat donant a conèixer des del seu debut, Difícil naufragi (Columna, 1997). Acaba de ser homenatjat a Barcelona per part del Centro de Língua Portuguesa em Barcelona - Instituto Camões i la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona, que convoquen anualment el premi Giovanni Pontiero, que distingeix la millor traducció de llengua portuguesa al català de l’últim any. El guanyador del 2017 ha sigut Pere Comellas per La confessió de la lleona, de Mia Couto.
Com vas arribar al portuguès?
Vaig estudiar filologia catalana a la Universitat de les Illes Balears. Llavors l’estudi del portuguès com a llengua moderna era obligatori. Si no hagués sigut així la meva intenció era aprendre’l, perquè entre els 11 i els 15anys vaig tenir molt de contacte amb una família portuguesa que em va despertar l’interès per la seva llengua: semblava català i no ho era! L’última vegada que ens vam veure em van regalar Mensagem.
No era la millor porta d’entrada a Fernando Pessoa.
És una obra molt complexa. Hi veia algunes coses, però em faltava molt de camí per córrer. A la facultat vaig ser alumne de Perfecto Cuadrado, que ha sigut mestre de molts traductors, com ara Nicolau Dols, Ponç Pons i Antoni Picornell.
Vas debutar el 1990 amb un llibre traduït a quatre mans amb Nicolau Dols, Castro, d’António Ferreira, una obra de teatre en vers escrita al segle XVI.
Mentre estudiàvem anàvem traduint els versos de Ferreira. El llibre va sortir en una col·lecció de la Universitat de les Illes Balears que per desgràcia va desaparèixer de seguida. Amb en Nicolau vam fer més endavant El Llibre del desassossec, de Fernando Pessoa, que Quaderns Crema va publicar l’any 2002.
Va tenir molta repercussió.
El llibre del desassossec és també El llibre del desassossec del traductor. Vam patir molt, amb Pessoa, perquè hi ha multitud de casos en què no saps si l’autor és antigramatical expressament o s’equivoca. Hi ha autors que el cos em demana de traduir i d’altres que no: Pessoa seria dels que no -igual que em passa amb António Lobo Antunes-, però l’experiència va acabar sent positiva.
Esculls traduir llibres difícils?
Els traductors som masoquistes: ens agrada patir. Com més grans siguin les dificultats que ens trobem, més alta és la recompensa. Tot i així, també traduïm llibres que hauríem volgut escriure: jo he fet força novel·la i teatre -encara que costa molt de publicar- perquè seria incapaç d’escriure’n.
De poesia has traduït, per exemple, les Cançons d’António Botto i L’escena de l’odi, de José Almada Negreiros. Tots dos són autors de la primera meitat del segle XX.
La traducció de Botto és, potser, la que m’ha satisfet més de totes. Va sortir fa temps [Ensiola, 2004]. I el llibre de Negreiros [que va guanyar el premi Jordi Domènech de traducció] forma part dels textos més avantguardistes, que puntualment també m’interessen. Igual que a J.V. Foix, m’exalta el nou i m’enamora el vell, però reconec que tinc més tirada cap als clàssics.
¿Encara no has traduït Mário de Sá-Carneiro. T’hi animaràs?
Manicura em divertiria.
El projecte de traduir Peregrinação, de Fernão Mendes Pinto, va aconseguir el premi Ciutat de Tarragona-Jaume Vidal Alcover l’any 2015. En quin estat es troba?
Ja l’he acabat i lliurat. En principi ha de sortir a Edicions de 1984 el primer trimestre del 2018. És una antologia extensa del llibre de Mendes Pinto, escriptor i explorador del segle XVI que és considerat el Marco Polo portuguès. Hi ha aventures, picaresca, hagiografia i una mica de National Geographic.
I després d’això, què tens pensat?
Estic traduint La consolació de les tribulacions d’Israel, un diàleg d’un autor jueu-portuguès del segle XVI que passa revista a les desgràcies del poble d’Israel al llarg de la història. Si tot va bé ho publicarà Lleonard Muntaner. També voldria fer Mensagem, de Pessoa: hi va començar tot. Per als projectes que tradueixo és imprescindible el teixit d’editorials independents. He treballat amb el Gall, Ela Geminada, Ensiola, Lapislàtzuli, Cafè Central... a totes els dono les gràcies per haver comptat amb mi.