En la galàxia del masclisme
L'astrònoma Andrea Ghez és notícia perquè ha guanyat el premi Nobel de física 2020 i és notícia com a dona, perquè és la quarta que l’aconsegueix en aquesta categoria en tota la història dels guardons. Andrea Ghez ha estudiat el forat negre supermassiu que hi ha al centre de la galàxia i només d’escriure la frase ja tinc la sensació que ho faig en un idioma que no entenc. La física sempre m’ha semblat tan apassionant com inabastable, a mi, però no ho és per a moltes dones, la qual cosa confirma, si cal una vegada més, quantes portes ens han tancat només pel fet de ser dones. I quantes ombres s’allarguen darrere de tants homes. La història és plena de forats negres, amb el permís de la doctora Ghez.
El magistrat Enrique de la Hoz considera que haver espiat la víctima de la violació de la Manada no és delicte. Troba que els detectius que la seguien per provar que feia una vida “normal” no han comès delicte de revelació de secrets ni contra la intimitat de la jove. Havien actuat en espais públics i privats. Però tot i així, cas tancat. Tot i així, tot. Ni compta l’acarnissament que va haver de patir per haver sobreviscut a la barbàrie de la Manada. La defensa dels violadors volia demostrar que si després d’una violació fas vida “normal” i no et suïcides és que ets una fresca amb ganes de marxa. I si ets una fresca, no t’han violat, t’ho has buscat. Quantes agressions més ha de rebre aquesta dona per part de la justícia masclista imperant? Quantes agressions hem de continuar rebent totes les dones cada vegada que un jutge manifesta la seva violència masclista amb sentències com aquestes? Si la majoria de dones que han patit agressions sexuals no sobrevisquessin, el món seria un desert sense dones. Però se suposa, s’espera de nosaltres, les dones, que ens fem l’harakiri i ens destrossem encara més la vida perquè si no, és que no ens ho hem passat tan malament sent violades. El que encara es veu que alguns no saben és que per sobre de tot hi som nosaltres i més que mai, juntes.
A Barcelona, una enquesta revela que el 68% de les dones canvien els hàbits de mobilitat per sentir-se més segures. I diries que són més, perquè en moltes converses compartim la inquietud i el cansament d’haver de viure d’aquesta manera. Amb una manca de llibertat permanent. Però un 68% és una dada altíssima. Això vol dir que hem de repensar l’espai. La solució no passa per reforçar la seguretat amb les mesures de sempre sinó per canviar la manera com entenem el viure. No s’hi val que un partit com la CUP capitalitzi el feminisme i es limiti a veure com marxa en Quim Arrufat després de dues denúncies per abusos sexuals, una d'elles per agressió. Aquesta roba bruta, per militància, es renta a fora. No s’hi val que un partit com ERC exoneri Alfred Bosch després del cas d’assetjament del seu cap de gabinet, Carles Garcias, i que tampoc no es pugui sancionar Garcias perquè el reglament intern no ho permet després. Això és continuar menystenint les dificultats que moltes vegades comporta la convivència al lloc de treball i és aprofitar-se del silenci que “per vergonya” acostuma a envoltar casos com aquests. La vergonya la fan els assetjadors, els violadors i els garants de la perpetuïtat del masclisme. Les dones que denuncien són unes dones molt valentes a qui els cau a sobre el pes de dir la veritat en un món ple de mentides.
La doctora Ghez diu que “és molt important convèncer la generació més jove que la seva capacitat de qüestionar i pensar és essencial per al futur del món”. Jo també crec que aquest és l’objectiu. I això que continuo mirant les estrelles sense entendre res.
