'Gambito de dama': l'extraordinària ment femenina de qui tothom s'enamora

'Gambito de dama'

Scott Frank i Allan Scott per a Netflix. En emissió a Netflix España

Quin insòlit plaer trobar-se amb un melodrama d'altura que posa en el centre la intel·ligència de la dona protagonista i no (només) els seus sentiments. Gambito de dama és la gran sorpresa de Netflix aquesta temporada, una minisèrie que va aterrar fa unes setmanes a la plataforma sense fer gaire soroll i que ha esdevingut un fenomen gràcies al boca-orella. Els creadors, Scott Frank i Allan Scott, parteixen de la novel·la homònima i de certa inspiració autobiogràfica de Walter Tevis, l'escriptor responsable també de dos títols que van inspirar dos grans films de billar amb Paul Newman, El vividor i El color del diner. Del seu llibre amb aires autobiogràfics sorgeix aquesta ficció al voltant d'una òrfena que desenvolupa des de ben petita un talent extraordinari per als escacs.

Gambito de dama retrata una dona de gran intel·ligència sense caure en els estereotips que arrosseguen els infants prodigi. Beth Harmon (Anya Taylor-Joy) és una noia de tarannà solitari, però no asocial, que de petita descobreix els escacs i que el seu cervell a ple rendiment resulta molt més excitant que la majoria d'activitats socials convencionals. La sèrie es narra des de la perspectiva d'una protagonista que es vincula amb l'entorn sobretot a través de la ment. Al llarg de l'ascendent carrera de la Beth com a jugadora se'ns transmet la tensió i l'eufòria que generaven els tornejos d'escacs, des dels més modestos a les competicions internacionals. La sèrie també destaca pel respecte amb què es dibuixen els contrincants, sobretot els soviètics, i pel progressiu glamur que la protagonista injecta a aquests escenaris a mesura que agafa consciència de la seva imatge. Hi ha una escena clau en aquest sentit, quan el col·lega de qui s'enamora la vol fotografiar: per primer cop, la Beth se sent mirada d'una manera que li importa. La seva intel·ligència sempre és al centre, però cada cop ella la vesteix millor, fins que en la seqüència final apareix com la reina blanca dels escacs en què s'ha convertit.

Tenir una ment extraordinària no et garanteix una vida més fàcil. La Beth descobreix de petita que les pastilles que li administren a la residència li estimulen la capacitat estratègica, i no triga a fer-se'n dependent. Gambito de dama mostra el vincle complex entre geni i addicions. La glòria fugaç de les substàncies euforitzants també acompanya la subtrama sobre la frustració de l'experiència femenina a l'Amèrica del Nord de l'època, als anys 60. El “malestar que no té nom”, que deia Betty Friedan, el pateix sobretot l'esplèndid personatge de l'Alma (la també directora Marielle Heller), la mare adoptiva amb qui la Beth estableix una de les relacions materno-filials més heterodoxes de la ficció contemporània.

Ficció sobre una dona prodigi escrita i portada a la pantalla per homes, Gambito de dama no incideix, però, en les dificultats d'una noia en un context tan masculinitzat. Ans al contrari, els col·legues de la Beth no fan altra cosa que mostrar-li suport, un escenari que possiblement té molt de fantasia masculina. Només fallen els pares, el biològic i l'adoptiu. Però alhora la millor jugada de la pel·lícula gira al voltant de l'única figura paternal que la Beth reconeix, el senyor Shaibel (Bill Camp), el bidell que li ensenya el joc de petita a l'orfenat. Un personatge que també serveix per recordar l'essència popular d'aquest joc que va adquirir rang de disputa política d'alt nivell durant la Guerra Freda. I la gran pregunta que queda un cop acabada Gambito de dama és: per què ens van deixar d'apassionar els escacs?