Gandhi i la no-violència
Avui, 30 de gener, se celebra el Dia Escolar de la No-violència, ja que tal dia com avui, l'any 1948, va ser assassinat Mohandas Gandhi, sens dubte una de les persones més notables del segle XX. Una figura polièdrica amb múltiples facetes, de les quals destaca un pensament, l' ahimsa, que nosaltres anomenem no-violència, que ell convertí en l'objectiu principal de la seva vida.
La no-violència fou concebuda per Gandhi com un mitjà, però alhora com una finalitat. És sabut que per a Gandhi fins i mitjans són indestriables. Així, la no-violència és un mètode però també un objectiu per aconseguir una societat justa, que es concretava a eradicar totes les violències: la directa -pel fet de considerar que la vida de les persones és sagrada i, per tant, inviolable-, però també les violències estructural i cultural.
La violència directa contra les persones té en la guerra i la seva preparació la seva màxima perversió. Per tant, l' ahimsa rebutja els exèrcits, la despesa militar i el comerç d'armes com a elements que pertorben i impedeixen la pau. Gandhi somiava en un govern mundial (Nacions Unides) amb una força coercitiva capaç de preservar la pau que permetés eliminar tots els exèrcits.
La violència estructural prové de les desigualtats entre persones, per un ordre econòmic i social injust que impedeix cobrir unes mínimes necessitats vitals -com les condicions adequades d'habitatge, nutrició, sanitat, educació i ambientals-, o que vulnerin les llibertats i els drets essencials d'expressió i de reunió. Aquesta violència és difícilment sostenible si no hi ha una justificació que la presenti com a normal i inevitable. És la violència cultural que s'exerceix des de la ideologia dominant i que es manifesta a través de l'educació reglada, els mitjans de comunicació, productes culturals o altres elements de l'univers simbòlic que legitimen diferents pràctiques violentes.
Avui dia, les violències personal, cultural i estructural estan molt presents i visibles en la nostra societat.
Identifiquem primer la violència personal. És cert que avui no patim directament els efectes de la guerra, però no es pot dir que el nostre estat no contribueixi a la seva preparació. A Espanya es gasten cada dia 45 milions d'euros en despesa militar i durant el primer semestre del 2013 es van exportar armes per valor de 1.821 milions d'euros a països com Egipte, l'Aràbia Saudita o Israel. És a dir, s'ha contribuït a alimentar conflictes i a la repressió de la població en altres indrets.
D'altra banda, trobem la violència estructural. ¿Com podem anomenar l'enorme retallada de drets de la ciutadania desencadenada pels nostres governs sinó violència? Repassem-ne alguns dels elements més visibles: un projecte de llei de seguretat ciutadana destinat a impedir el dret d'expressió i manifestació en espais públics, amb multes inversemblants que poden arribar als 30.000 euros; una llei d'educació que discrimina en funció de la llengua si no és la castellana, de la religió si no és la catòlica, i de la història si no és la d'Espanya; una llei d'avortament que impedeix a les dones decidir de forma lliure sobre la maternitat; una llei de reforma laboral que desposseeix de drets els treballadors, per deixar-los indefensos davant el capital.
Els efectes d'aquestes violències són ben visibles: cues de gent en menjadors socials o recollint menjar als bancs d'aliments; gent sense sostre o desnonats per impagaments d'hipoteques; augment de l'atur; educadors, pares i mares en defensa de l'ensenyament en català; limitació de drets als immigrants i actituds xenòfobes en alguns governs municipals (Badalona, Salt...); maltractaments en una mena de presons (el CIES de Zona Franca). Resumint, es tracta d'una enorme violència estructural contra els més desfavorits d'un sistema manifestament injust.
I, finalment, tenim violència cultural, que s'exerceix contra els que no pertanyen a la cultura oficial dominant. Per exemple, ¿com es justifica que no es deixin construir mesquites en centres urbans i s'hagin de fer en polígons industrials? Es tracta d'una manifesta marginació dels altres, els diferents, pel fet de pertànyer a cultures minoritàries.
Per a Gandhi, la no-violència no només va ser un instrument per alliberar l'Índia de l'Imperi Britànic, també havia de comportar justícia social que només es podia aconseguir amb un ple desenvolupament dels drets humans per a tota la ciutadania, sense la qual no podria arribar-se a l'estament superior: la pau. Aquest era l'ideal pel qual Gandhi treballava i que avui recordem.
