'Gangs of London': la sèrie que com més violenta, millor

Gareth Evans i Matt Flannery per a Sky Atlantic

En emissió a Starzplay

Des de l'estrena de Los Soprano, la nova ficció ha acollit la violència explícita, absent fins aleshores de la majoria de sèries, com un dels seus trets més identificatius. Fins al punt que en alguns casos s'ha convertit en una marca de prestigi més que no pas en un element formador del teixit dramàtic de la història. S'estrenen poques sèries en què les escenes d'acció contundent enlluernin per sobre de qualsevol altre tret. Això és just el que passa amb la britànica Gangs of London, tot un fenomen d'audiència al seu país d'origen.

A primera vista, aquesta creació de Gareth Evans i Matt Flannery representa l'enèsima incursió serial en el subgènere de les màfies. Gangs of London ofereix un retrat del Londres multicultural a través de les diferents comunitats que es dediquen al crim, un univers en aparença harmònic que entra en crisi quan n'assassinen el patriarca, Finn Wallace (Colm Meaney). La família protagonista, els Wallace, i els seus còmplices més propers, els Dumani, són aliats d'ençà que els respectius pares, un irlandès i l'altre afrodescendent, van fer pinya per fer-se forts en una societat que els marginava pels seus orígens. Com altres ficcions sobre la màfia, Gangs of London plasma el crepuscle d'aquest règim criminal governat per clans familiars, cada cop més arraconats pel poder en abstracte del capitalisme financer. En el nou ordre mundial, els fons d'inversió són els nous gàngsters. La sèrie també entronca amb el cinema de Martin Scorsese, només cal fixar-se en el títol, i amb el de Francis Ford Coppola en la tendència, un pèl carregosa, d'atorgar una aura tràgica a la família criminal. El to operístic es fa explícit al final de l'onzè episodi, quan sona el Nessun dorma de Turandot mentre veiem una furtiva llàgrima escolant-se pel rostre d'un dels protagonistes, que observa les conseqüències dels seus actes en l'horitzó de Londres com Neró contemplant Roma cremant-se.

Com a sèrie de màfies, Gangs of London resulta atractiva però força vista. On excel·leix aquesta ficció és en la posada en escena de la violència, una violència bruta i descarnada com poques vegades veiem en les petites pantalles. En el primer episodi, ja ens trobem amb una batussa amb dards en un pub que ens recorda la tradició pròpiament britànica del gènere criminal. En el tram final d'aquest mateix episodi un dels personatges es cola en un soterrani que sembla extret d'un torture porn i on té lloc una baralla cos a cos d'una fisicitat extrema.

Gareth Evans es va donar a conèixer amb The Raid, una saga de films d'acció indonèsia. El britànic importa a Occident alguns dels aprenentatges sobre la posada en escena de la violència a les cinematografies asiàtiques, com en el seu moment també va fer l'spaguetti western. Perquè no es tracta d'acumular morts o explotar el sadisme, tot i que deunidó l'inventari de tortures que apareix a la sèrie. Evans i els seus col·laboradors demostren que la violència és també una qüestió de textures i gestos que ens fan conscients de la fragilitat orgànica dels nostres cossos, i de tempo i musicalitat que ens recorden la condició fugissera de la vida. Per això el millor episodi de la sèrie és el cinquè, quan la trama abandona els conflictes polítics de les bandes mafioses a la capital per endinsar-se a la Gal·les profunda, on s'han amagat uns personatges en una casa aïllada. L'episodi culmina amb el setge devastador i implacable al refugi per part d'un grup d'elit, en una de les millors i més desoladores seqüències d'acció de les sèries contemporànies.