El gat de Schrödinger i les energies renovables

El físic austríac Erwin Schrödinger va publicar l’any 1935 la famosa paradoxa del gat tancat en una caixa, on el felí té el 50% de possibilitats de ser viu o mort en funció de si s’allibera o no un gas tòxic, també sotmès al 50% de possibilitats de ser alliberat. Segons les lleis de la mecànica quàntica, fins que no obrim la caixa el gat és viu i mort alhora i, en el moment precís en què obrim la caixa, és l’observació la que modifica l’estat del gat, atès que només pot ser viu o mort.

A Catalunya, les energies renovables viuen també en una paradoxa. El Govern i el Parlament s’han mostrat decidits que l’any 2030 el consum d’electricitat provinent de fonts renovables sigui el 50% del total. I aquí tenim la caixa, l’any 2030, i el gat, les renovables. Sembla que els polítics són grans aficionats a la física quàntica, i com més llunyans són els terminis més elàstica esdevé la necessitat d’actuar: només cal exhibir uns objectius, posar-los en una caixa, tancar-la i arrencar amb la xerrameca.

Això no obstant, tant la física com la realitat són tossudes. No es pot parlar de futur renovable ni d’independència energètica si el 2018 s’han autoritzat 800 kW de fotovoltaica i s’han posat en servei 2,35 MW d’eòlica (i ha sigut un bon any!). Menys encara si la gran notícia per a la generació eòlica catalana és que, després de 8 anys des de la seva adjudicació, s’han autoritzat 90 MW eòlics aquest agost.

Portem sis anys pràcticament a zero en increment de la capacitat de generació renovable a Catalunya. I, mentrestant, més d’un 54% de la generació elèctrica del país prové d’unes nuclears que el govern de l’Estat està disposat a tancar, tant sí com no.

Aquesta és la dura realitat. La ficció no s’aguanta per molt que els objectius de la Generalitat i del Parlament per al 2030 constin en un paper. Perquè 12 anys no són res, i més si tenim presents les ineficiències normatives i administratives que llasten qualsevol avanç, com ho demostra el viacrucis de 8 anys que suposa posar en marxa un parc eòlic.

Per tant, parlar alegrement de generació distribuïda, de smart grids, d’autoconsum, d’avenç tecnològic, de bateries intel·ligents autònomes, de teulades solars a cada llar i d’un llarg etcètera d’unicorns que ens salvaran la papereta a l’últim minut és naïf. O pitjor, si hi ha consciència que amb això simplement es fa bullir l’olla, és irresponsabilitat. Arribarem al 2030 i necessitarem o bé les nuclears, o bé importar grans volums d’energia de França o d’Aragó a través de xarxes MAT que travessaran tot el territori.

Per complir amb els objectius del Govern i el Parlament per al 2030 cal instal·lar una mitjana anual de 300 MW de capacitat de generació eòlica i 300 MW de fotovoltaica. Per fer-ho, cal ser atractius per als inversors que són capaços d’abordar-ho. Tots els formats són benvinguts, des dels projectes participatius fins als convencionals, perquè tots seran necessaris.

Cal prendre decisions valentes. Cal treballar com fan altres comunitats autònomes, que faciliten la implantació de projectes eòlics que releguen Catalunya, abans pionera, al vagó de cua de les renovables. I no es pot culpar el sector de no tirar endavant projectes inviables per un canvi de regles. Fer-ho és ignorància o insensatesa, perquè en altres llocs de l’Estat els projectes sí que avancen.

L’experiment de Schrödinger que s’està fent a Catalunya amb les renovables és esquarterar el gat perquè càpiga en una caixa petita i preguntar-nos si estarà viu o mort.

No cal esperar a obrir la caixa per saber que el gat és mort.