Errors i democràcia

Hi ha qui diu que la història s’escriu amb la distància i escoltant cent veus. El 9-N i el judici recent han estat dos episodis del nostre present, amb una força única i objectiva que ja ha escrit la història per sempre. Les dues cares de la moneda que actualment representa la democràcia a l’estat espanyol tenen les imatges marcades.

Aquesta força objectiva parteix d’algunes constatacions. El 9-N va sorgir d’un llarg camí social i parlamentari. Unes eleccions convocades pel president Mas abans d’exhaurir la legislatura, impulsat per la força d’una manifestació i la negativa de Madrid a negociar un pacte fiscal. Una força de la gent que ha marcat calendari polític i també escenaris del que alguns anomenen desobediència i que de fet no s’ha produït. Una primera legislatura pel dret a decidir iniciada per un acord parlamentari en què la primera declaració aprovada parlava d’una sobirania política i jurídica reconeguda pel mateix Tribunal Constitucional en nombroses resolucions. Aquella sobirania, interpretada de manera relativa i no en termes absoluts, s’obria cap a una consulta no vinculant, entorn a dues preguntes que van ser negociades, i que permetia triar entre un model federal o l’opció per la independència. En aquell escenari, molts dels que ara es planyen per la deriva del procés haurien hagut d’adonar-se dels errors propis i de la gran oportunitat perduda en aquell moment, quan van doblegar-se a la negativa absoluta del PP i quan, en oposar-se al 9-N, van renunciar a defensar el seu model federal. En tot aquest llarg camí, l’elaboració de la llei de consultes referendàries, impecable a nivell constitucional, aprovada per una àmplia majoria (també el PSC) i només recorreguda al TC pel tabú a una pregunta. Aquell recurs va deixar viu el títol dels processos de participació que va emparar la fórmula jurídica final del 9-N.

És objectiu que el 9-N va partir de la decisió política presa i del lideratge institucional, valent i eficient. S’hi va sumar la captació de voluntaris, la campanya d’informació i la seva celebració final, per una aliança estreta i permanent entre l’ANC i Òmnium, Govern i partits polítics sobiranistes. És objectiu que va haver-hi fricció política en totes aquestes etapes, perquè el valor d’una consulta popular no referendària es va quedar en el camí. En la negociació de la pregunta, en la decisió de renunciar a la consulta del 9-N prohibida pel TC, i en transformar-la en un procés de participació emparat en la legislació viva, es van expressar les tensions d’uns partits sobiranistes no sempre intel·ligents en la defensa precipitada d’escenaris de ruptura. Un PSC dividit per la renúncia al dret a decidir va estar en aquell moment en el punt de mira per les seves pròpies contradiccions.

El resultat, milers de voluntaris abocats a la gestió i l’organització territorial i 2.340.000 ciutadans i ciutadanes participant de manera voluntària en un procés que permetia respondre a una pregunta sense cap valor jurídic ni polític, però sí democràtic. I, després, un 27-S amb resultat independentista de majoria parlamentària.

On som ara? El patètic judici vist per a sentència. Una fiscalia que s’ha hagut d’excusar per acusar. Una mobilització social que persisteix, i més procediments penals absurds contra les altes instàncies parlamentàries per exigir, en compliment dels seus programes polítics, el que és evident: un referèndum que reclama un 80% de la població de Catalunya. És evident que si persisteix la negativa, s’haurà de respondre amb determinació democràtica i coherència política.

No cal parlar de xoc de trens ni cal rememorar els anys 30. Cal obrir els ulls. Sèneca deia: “Parla i et veuré”. Tots aquests que es diuen demòcrates i que no accepten escoltar la ciutadania, o, millor, que són còmplices de prohibir escoltar la ciutadania, el que pretenen és que Catalunya no pugui ser vista en termes democràtics. És quasi desesperant intel·lectualment que es confongui el reclam pel referèndum amb el reclam independentista. Els que fan ús d’aquest argumentari pervers simplement expressen la por a ser demòcrates i a deixar que les imputacions penals a servidors públics comptin amb el seu còmplice silenci. Paradoxalment, molts van ser lluitadors antifranquistes.

Han passat els anys, i es pot tenir la percepció que ens trobem en un cercle permanent sense sortida. Però la sortida podria ser demà. Un sí a un referèndum sobre la independència de Catalunya portaria de manera immediata la pau democràtica, el prestigi institucional i la credibilitat a la ciutadania. Per què no ho reclamen els defenestradors del procés? Perquè aquest enduriment i suma d’errors els permeten no arriscar el seu projecte unionista. Són errors greus l’atac judicial, la negativa al referèndum, el silenci de molts. Els errors de no creure en la història escrita per les urnes i defensar encara la història que escriuen les guerres.