3/10: Genealogia

En la ideologia del vell barroc castellà –que ha produït excelses creacions culturals i pèssimes concepcions polítiques–, l’ordre natural d’una societat és el de la sang. La societat està ben endreçada en classes definides per la sang. Dalt de tot, la sang blava de la noblesa. A baix de tot, la sang bruta, de hebrea o mora manchada, com escriu Lope de Vega. I quan les sangs es barregen neix el conflicte. Potser per això els qui volen eternitzar la vella ideologia del barroc castellà tenen tanta afició a la genealogia. Perquè el que els importa és de qui ets fill, quina és la teva sang. La monarquia és la màxima expressió d’aquesta concepció. Classista, perquè la sang és la veritable classe. L’etimologia popular –falsa– de la paraula hidalgo la fa derivar d'hijo de algo. La seva obsessió genealògica és tan immensa que ara llegeixo com un retret a Pere Aragonès que el seu avi hauria estat un alcalde franquista. I fa uns mesos retreien a Pablo Iglesias ser fill d’un terrorista. En aquesta ideologia arnada, que ja era vella quan va néixer, les persones són i valen pel que eren els seus pares o els seus avis. Mentre que en una cultura democràtica les persones són el que són i valen el que valen per elles mateixes. No per la sang que porten.