11/1: Molts municipis
EL CONFINAMENT municipal d’aquests dies ens porta a adonar-nos de fins a quin punt el límit municipal ens resulta estret, fins a quin punt si no sortim del municipi hem de deixar de fer moltes coses que fem habitualment sense ser conscients que en sortim. La constatació no té res a veure amb la pandèmia: probablement aquesta estretor del marc municipal ja va bé per a l’objectiu de rebaixar mobilitat i sociabilitat. Però, més enllà de la pandèmia, ens adonem que el municipi com a unitat administrativa se’ns ha fet petit. Sobretot en algunes zones del país, on de fet la unitat operativa real en termes de moviments i de serveis és la suma de diversos municipis. A Catalunya n’hi ha gairebé mil. Són molts. Segurament massa, però és inútil el debat -que ja es va fer al Parlament- sobre si se n’hauria de reduir el nombre: ningú que en té vol deixar de tenir-ne i hi ha més propostes de segregació que d’unificació. Però la constatació d’aquests dies ens ha de fer valorar algunes estructures supramunicipals que estarien més adaptades a la vida real dels ciutadans. Mancomunitats, per descomptat. I també uns consells comarcals una mica més plens de contingut pràctic. Perquè a bona part de Catalunya la unitat efectiva no és el municipi, és la comarca.
