Gèneres i estils en temps de pandèmia

BarcelonaSeguir debats sobre l’aprovació de l’estat d’alarma fa realment patir, no solament pel to insultant d’alguns, sinó perquè moltes intervencions acaben tenint un caràcter obscè. La majoria de partits ni tan sols amaguen que del que es tracta és d’aconseguir els seus propis objectius, que, sent diversos, tenen un denominador comú: obtenir més poder i més beneficis per a les seves propostes. Allò que s’està jugant, el benestar i fins la vida de moltes persones, és, clarament, un fet secundari, l’excusa per tractar de forçar un govern que ha d’obtenir el consens al preu que sigui perquè és el responsable últim de la nostra salut. Actituds de “o amb mi o amb ells” són incomprensibles en una situació en què tots haurien de votar junts d’acord amb les necessitats sanitàries, que ara són les fonamentals.

Un estil ben mascle, la competició per damunt de tot, guanyar a qualsevol preu. Malgrat tot això, la darrera enquesta del CIS ens diu que aproximadament un 60% dels enquestats creuen que les mesures que s’han pres per aturar la pandèmia eren molt necessàries i que cal mantenir-les més temps, i un 35% que eren necessàries, però que ara volen més llibertat. Com en la majoria de països, gran part de la població demana encara més precaució i més atenció a la salut, per damunt de qualsevol altra consideració.

Hi ha hagut, però, un altre estil polític d’afrontar el virus en alguns països -Alemanya, Dinamarca, Finlàndia, Islàndia, Noruega, Nova Zelanda i Taiwan-. I què tenen en comú? Que són liderats per dones. Elles van prendre mesures més ràpidament, sense dubtar, van fer més proves, van aïllar la població des de la primera sospita. La salut va ser el seu primer objectiu, tota la resta va quedar subordinat. Resultat: menys morts i menys contagis. Just el contrari del que hem vist en països dirigits per homes que responen a l’estereotip masculí més dur: Trump, Bolsonaro, Johnson, personatges sense capacitat d’empatia, que imposen la seva voluntat i neguen allò que els fa nosa, en un exercici de competència ferotge en que l’únic que importa és ser els guanyadors.

Davant aquesta diferència, sorgeix el dubte: ¿són millors les dones en una situació perillosa? ¿I ho són per una qüestió biològica, per una essència femenina més compassiva? Qüestió complexa que dins del feminisme ha rebut respostes diverses i a vegades enfrontades. Immediatament hi ha contraexemples, alguns ben notoris a Espanya. El cas de la presidenta de la Comunitat de Madrid, per exemple, és interessant per una raó: a diferència de la portaveu del PP, cabellera rossa però exageració de la duresa, la senyora Ayuso fa servir “armes femenines” de sempre, les llàgrimes, les imatges de pietat. Per dir què? La seva prioritat no és la salut de la població, sinó moure els sentiments per poder desestabilitzar el govern PSOE-Podem. És a dir, no és la defensa de la vida, sinó els seus interessos de partit. Actuació típica de dona, sense objectius de dona. I com ella, d’altres.

Quina és la conclusió que en podem treure? Els comportaments de les dones no deriven de tenir ovaris, ni de cap essència metafísica que ens faci millors. No, la diferència que s’observa entre homes i dones ve dels gèneres que se’ns han imposat, d’uns models diferents transmesos des de la infància que han tendit a reprimir en les dones l’ús de la violència i la competició, i a desenvolupar la culpa, la inseguretat, la por al ridícul en els espais públics. Alhora que dirigien la nostra atenció i el nostre interès cap a la cura dels altres, la tendresa i l’entrega. Just els missatges contraris als que es transmeten als nens per aconseguir que esdevinguin homes ajustats al model que la societat considera adequat. Aquesta diferència de models socialitzadors són els que ens expliquen la millor gestió de moltes dones justament quan cal preservar la vida. És el nostre terreny, el que se’ns ha assignat durant mil·lennis, el primer mandat, com la competició és l’àmbit assignat històricament als homes.

Però llavors, ¿com és que algunes dones prioritzen l’enfrontament, fins i tot en situacions de perill? Doncs perquè les persones no ens adaptem fàcilment als gèneres que se’ns atribueixen; sortosament, la biologia no ho determina tot, perquè llavors no hi hauria diversitat. Hi ha dones a qui agrada més competir, malgrat la seva socialització femenina, i cada vegada n’hi ha més, perquè és un comportament socialment valorat; i en trobem algunes que, de grat o per força, mimetitzen la masculinitat. Encara que sigui amb posats de mater dolorosa, estil, en certa manera, més pervers, però qui sap si també més eficaç.

M’he preguntat sovint si a l’aconseguir quotes de poder, les dones copiarem els estils masculins, gairebé obligatoris en un àmbit tan androcèntric com la política. Les dirigents dels set països esmentats m’han tornat la confiança. Algunes dones empraran l’estil masculí, però en moments difícils poden aparèixer les arrels d’allò que se’ns ha encomanat: la cura de la vida. Que, finalment, és, ni més ni menys, l’única cosa fonamental.