I si arriba una recessió?

Un dels contratemps, o dels avantatges –segons com es miri–, de ser fora de l’espai audiovisual és no haver pogut seguir els debats entre els candidats dels principals partits d’àmbit estatal en els últims dies, de cara a les eleccions d'aquest diumenge. Pel que informen les cròniques immediates, la discussió sobre les perspectives econòmiques d’Espanya i les polítiques pertinents ha estat tan absent dels dos debats celebrats com ho ha estat del conjunt de la campanya electoral des que va començar. Això podria suggerir que els principals actors polítics tenen una visió compartida sobre l’economia espanyola en els pròxims anys, i que aquesta visió és tan positiva que no cal avorrir l’audiència, i la discussió es pot centrar en altres qüestions més llamineres i morboses. Tanmateix, és conegut per tothom que segueixi els detalls –encara que siguin els més generals– de l’economia que l’eurozona, i també Espanya, han entrat en una fase de desacceleració, que es ratifica a cada canvi de previsió sobre el futur, la faci qui la faci.

Salvant les distàncies, la situació guarda un cert paral·lelisme amb la campanya electoral del 2008, quan l’economia estava encara creixent, però en fase de caiguda, fet que es confirmaria dràsticament el 2009. Certament, l’economia espanyola ha crescut una mica per sobre de la del conjunt de l’eurozona el 2018..., com va passar també el 2007, i després el 2008. I així passarà molt probablement també el 2019, però amb tendència a la baixa. La incertesa per al 2020 i els anys posteriors és més substancial, i no es pot descartar en absolut que –sense anar a una recessió comparable a la de fa 10 anys– la dinàmica econòmica caigui fins a un punt en què tornin a generar-se problemes de creixement de l’atur, de debilitat dels ingressos fiscals...

No és previsible, afortunadament, una situació comparable a la de la Gran Recessió. Però, i això és important, si l’economia es debilités significativament trobaria el sector públic espanyol –en els diferents nivells de govern– sense el coixí fiscal que va proporcionar un nivell tan baix de deute públic com hi havia en vigílies de l’arribada de la recessió anterior, ben per sota del 40% del producte interior brut (PIB). Lluny d’això, el nivell del deute públic d’Espanya actualment és molt pròxim al 100% del PIB, tot i la lleugera reducció registrada el 2018. Per tant, en cas de forta contracció del creixement o de recessió, la política fiscal no serà un instrument potent per sostenir l’activitat. Les conseqüències poden ser notables, atès el costum instal·lat en l’economia espanyola d’ajustar-se a les recessions amb importants caigudes de l’ocupació i augments de l’atur, amb l’efecte socialment dissolvent d’aquesta tendència.

En aquest context, hauria estat desitjable saber quines són les posicions de les diferents ofertes polítiques en els debats –també les de les que tenen representació a les Corts espanyoles i no han estat presents en els debats– sobre alguns punts d’importància crucial. Per citar-ne només alguns: quin diagnòstic tenen sobre el fet que l’economia espanyola reaccioni a les recessions amb una intensa destrucció d'ocupació, i quines mesures podrien pal·liar aquest problema?, com es finançarà el dèficit del sistema de pensions, que ja és rellevant fins i tot amb el creixement econòmic actual, i que s’accentuarà amb el retorn a la revalorització indiscriminada, amb independència del nivell de la pensió?, i què se n’ha fet de les reformes estructurals que les institucions espanyoles (igual que les d’altres països del sud) es van comprometre a fer com a contrapartida a la política del Banc Central Europeu, que facilitava –i facilita– diners per al finançament barat del deute públic?, ¿i de la revisió de polítiques que teòricament havien d’ajudar a la productivitat, però que pel seu pèssim disseny i aplicació han aconseguit empitjorar-la, com les d'infraestructures i energia?

Algunes referències de passada a derogacions de reformes laborals aprovades després de la sagnia de l’atur de la recessió anterior, o la creació d’impostos per suplementar el finançament de les pensions (en un context potencial de reducció dels ingressos fiscals), no serveixen ni per sortir del pas. Escapolir-se de la discussió sobre com preparar l’economia per limitar els efectes d’una nova contracció i aprofitar millor posteriors recuperacions pot ser útil per no arriscar vots, especialment en una societat poc exigent pel que fa a la demanda de claredat en les previsions i propostes de futur dels candidats a decidir polítiques. Tanmateix, tornar a ensopegar amb la mateixa pedra sense haver compartit un diagnòstic i propostes d’actuacions amb els votants pot tornar a tenir efectes dissolvents en les esferes social i institucional. I acostuma a ser la conseqüència d’actuar en la política pública amb el criteri, àmpliament compartit en aquesta campanya, que qui dia passa any empeny.