De cocodrils, llangardaixos i l'alcaldia de Barcelona
L’enrenou que ha organitzat Valls amb la idea de mantenir Colau a l’alcaldia (que governaria amb la coalició comuns-PSC) ha semblat a molts una proposta contra natura. Però és a l’inrevés: l’oferta Valls-PSC és un moviment molt natural. Només mancava un emprenedor polític per fer-la, i aquest ha estat un professional i desinhibit Valls.
Per entendre-ho cal connectar tres fets. Recordin, perquè ja fa cinc anys que ho reflexionem, que una causa principal del procés d’independència és la insatisfacció de les classes mitjanes (petits propietaris, autònoms i assalariats qualificats) amb el paper que les elits econòmiques i polítiques tradicionals havien jugat com a intermediaris amb l’Estat. 'La escopeta nacional' de Berlanga ho il·lustra molt bé: l’elit central reparteix les rendes de situació, mentre la catalana busca concessions per avantatge propi. Molts anys d’avarícia (i d’incompetència) han fet perdre a les elits convencionals el seu paper. Les eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona són un símptoma d’aquest procés de substitució d’elits (més transversals i desconcentrades), perquè no hi ha organització social sense elles.
Finalment la consciència de la cosa ha arribat a les àrees pensants de les elits convencionals, i ja fa mesos que es pidola a les institucions centrals que reforcin el paper dels seus socis locals. Les cròniques de l'última reunió del Cercle d’Economia són expressives de la frustració provocada pel fet que el president del govern espanyol, per no donar, no donés ni esperances per trafegar a Catalunya. Com costa d’entendre que per a les institucions estatals les elits convencionals mereixen la mateixa opinió que –diuen– tenia del rei Boabdil la seua mare: “Plora com a dona el que no has sabut defensar com a home” (recordin, terminologia segle XV). Si no ets útil, no serveixes. Punt.
I en aquestes arriba un polític francès d’arrels barcelonines, entronca –i de forma superlativa– amb elits convencionals locals i s’adona que –atesos els resultats– mantenir Colau a l’alcaldia, encara més si dèbil, serveix els interessos que ell ara promou. El perquè és senzill: la Iniciativa per Catalunya a la qual els comuns retornen acceleradament (si mai n'estigueren lluny) és el complement perfecte de l’establishment. És el mateix que el moixó pluvià, que neteja les dents dels cocodrils, i es queda les restes. Això és així tant en les relacions entre els negocis i la política com en les mateixes polítiques aplicades.
Tothom sap que la direcció d’empreses regulades a Catalunya com Acesa-Abertis, o la mixta del tramvia, han estat destinacions preferents d’exconsellers convergents, mentre que per als seus equivalents socialistes les destinacions preferents eren empreses públiques o regulades a nivell central (AENA, Acciona, Enagás...) o de l’àmbit metropolità. En el seu nivell, els exequivalents d’Iniciativa s’havien especialitzat en sobreviure via Agbar (l’aigua, l’aigua), amb contractes o bé laborals o bé de serveis. Cadascú, amb una rellevància d’acord amb la seua ubicació en xarxes de poder.
I en el pla polític, més enllà de tot el blablabeig articulat amb assumptes com la municipalització de l’aigua, l’anàlisi objectiva del mandat Colau mostra la preservació a ultrança dels interessos creats: moratòria d’hotels que afecta el format luxe, per a joia i suport dels hotelers associats locals; defensa dels interessos creats al sector del taxi, en lloc de facilitar llicències a cost de taxa als assalariats del sector, veritables explotats; manteniment dels serveis públics en mans privades quan afecten sectors poderosos, com els dels serveis socials de proximitat, o els contractes de recollida de residus i neteja viària, just ara que caducaven, i Colau manté totes quatre concessions de zona com a privades, just quan ‘sí que es podia’...
Per això ningú s’hauria d’estranyar que els comuns insisteixin en mantenir el PSC en el pacte de govern, encara que els respectius programes s'assemblen com un ou a una castanya en matèries crucials (municipalització de l’aigua, regulació de lloguers...). És una aliança conservadora, en la qual els poders locals convencionals, canalitzats en part per Valls, confien per mantenir espais d’influència. I si algú pensa que en tindran prou amb canviar el carril bici del carrer Ganduxer és que no ha entès res de res.
I d’ací la resistència contra un ajuntament encapçalat per ERC, partit d’incontrolats perquè és aliè a les elits del vell règim. Això, en un context en què l’espai postconvergent pot eternitzar la coexistència entre allò que no acaba de morir i allò que no acaba de néixer.
Considerat tot això, el que passi a Barcelona ens permetrà refutar (o no) el que podria haver estat un error de diagnòstic letal en l’esquerra independentista: ignorar que Iniciativa, o el que en quedi, mai cooperarà en un procés de recanvi d’elits tradicionals. Perquè aquests són cocodrils, sí; però són els seus propis cocodrils. I, com sap tot bon conservador, millor el cocodril conegut que el llangardaix per conèixer.
