Doncs caldrà apujar els impostos

Amb èmfasi digne de millor causa, que segur que n’hi ha, sovintegen cròniques que critiquen que la despesa social de la Generalitat de Catalunya és a la cua d’Espanya. Això s’il·lustra amb estadístiques de despeses per habitant que comparen les comunitats autònomes reflectint la despesa pressupostada (en lloc de la realment executada). I, esclar, com que a Catalunya s’ha funcionat el 2018 i el 2019 amb pressupostos prorrogats del 2017, assignen a la despesa a Catalunya la quantitat pressupostada el 2017. Fa poc l’agència de notícies espanyola Europa Press es feia ressò d’una informació d’aquest tipus, immediatament difosa per mitjans d’àmbit estatal i també català. L’efecte és immediat: el govern català és neoliberal perquè és la darrera comunitat en despesa social (educació + sanitat + protecció i promoció social) per habitant: 2.199,8 euros, més del 10% inferior a la mitjana d’Espanya!

Esclar que si ens prenem la molèstia de mirar la despesa de veritat, les obligacions compromeses el 2019, la despesa per habitant a Catalunya va ser de 2.499,8 euros per habitant el 2019. Això és equivalent a la mitjana espanyola si compten les comunitats forals (País Basc i Navarra), i per sobre si no les considerem. Més encara, com que aquí tenim una despesa sanitària pública més alta encara que les obligacions compromeses, la meritada, la despesa per habitant el 2019 va ser de 2.562 euros per habitant. Ara bé, hauríem de ser una mica indulgents amb el fet de representar la despesa social catalana congelada al pressupost del 2017; un (ex) MHP de la Generalitat (o el seu community manager) també ho ha fet a Twitter amb la de Sanitat.

Superat l’esglai de la despesa pressupostada i la despesa real, quan s’ha interioritzat la diferència, encara subsisteix l’argument que la despesa social de la Generalitat és inferior en PIB per càpita, i se’n posa especial èmfasi en el cas de la Sanitat. Ja ho vam discutir fa ben be un any, i és pertinent mencionar-ho, perquè segur que serà debat recurrent en el llarg camí preelectoral que s’engega aquest setembre. Efectivament, encara que la despesa social per habitant no sigui inferior a la mitjana de les comunitats de règim comú, la despesa per habitant és inferior en percentatge del PIB.

La primera nota destacable és que, tot i tenir un finançament de l’Estat inferior a la mitjana per habitant (per competències homogènies i, sobretot, si tenim en compte la població real –en lloc de l’ajustada–), la despesa social a Catalunya per habitant és superior. Com pot ser això? Doncs perquè els tributs propis i cedits a la Generalitat, així com els recàrrecs regionals a la participació en l’IRPF, són dels més elevats d’Espanya. Per exemple, l’impost sobre patrimoni a Catalunya és el segon més alt d’Espanya, després del d’Aragó (i, per tant, el segon més alt de la UE, ja que en cap altre estat existeix un impost general sobre el patrimoni). Després del recent canvi en successions, l’impost català, que ja era en el grup dels més alts d’Espanya, ha elevat encara més la seua posició, incorporant-se al top espanyol, igual que ha passat després de la reforma de l’IRPF. Pel que fa als impostos que donen més recursos propis a la Generalitat, el de transmissions patrimonials i el d’actes jurídics documentats, que no han canviat recentment, ja eren al top espanyol. Tot això, és a dir, el pagament addicional d’impostos a la Generalitat per part dels contribuents catalans, ha permès tenir unes xifres de despesa social per habitant al voltant de la mitjana espanyola.

Si hem de fer un salt més, i igualar la despesa social en PIB, no tenim més remei (tret que s'aconsegueixi un pacte fiscal molt ambiciós o un sistema de concert a la foral, dit sia per als pragmàtics) que duplicar els impostos propis i cedits. Cal considerar, tanmateix, que tenir impostos com el de patrimoni, successions o transmissions patrimonials que duplicarien als segons més alts d’Espanya (i en alguns casos duplicarien els segons més alts d’Europa) podria tenir algun efecte indesitjable sobre l’activitat productiva, i promoure la mobilitat interregional de contribuents afectats per aquest nivell tributari tan superior (això, sense l’aplicació de prohibicions de mobilitat que, de moment, ni la Constitució Espanyola ni les normatives de la UE permeten adoptar a una regió espanyola).

En resum, ara que entrem en senderes preelectorals, si mai n’hem estat fora: s’agrairia algun detall concret sobre com s’aixecaran els recursos si es vol igualar la despesa social en percentatge del PIB a la mitjana espanyola, si seguim formant part de la unitat de mesura. Per a qui jugui el comodí de la lluita contra el frau, això depèn fonamentalment de l’Agència Estatal Tributària (a part que tampoc cal que esperi els números que s’especulen sovint). Ara, per compensar, una pista: tancant la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i les delegacions comercials exteriors ja aconseguirien uns 200 milions d’euros, un 5% del necessari. Ànims, que ja falta menys!