Gestió de crisis i la síndrome Churchill

Winston Churchill en una imatge d'arxiu
i Germà Bel
25/03/2020
4 min

Passades dues setmanes des de la decisió del govern central de centralitzar totalment la crisi del coronavirus, es poden fer algunes reflexions sobre com s’han fet les coses, i sobre com es faran. Primer, des del punt de vista del que coneixem i compartim en matèria de gestió pública de crisis i emergències. També pel que fa a la relació entre mesures per fer front a l’emergència epidemiològica i el seu efecte sobre l’economia. Aquesta última, dominada per la síndrome Churchill (no “de Churchill”): por a guanyar la guerra i perdre les eleccions.

El govern central va adoptar una estratègia de centralització total de la gestió de la crisi, i de militarització d’operacions. Aquesta elecció és natural: mancats d’una política precisa respecte a l’epidèmia, l’exhibició militar busca transmetre percepció de control, seguretat i ordre, apreciada per una part molt important de la societat. La gestió d’emergències derivades de crisis inesperades és un mecanisme de legitimació institucional, i aquest ha estat el principal factor en la decisió del govern central d’assumir el comandament únic i constituir una mena de Junta de Defensa Nacional. Dels efectes de la centralització operativa n’hi ha prou amb mencionar el batibull i la sobredosi procedimentalista per la centralització de compres, que han tardat dues setmanes a començar a endreçar, i que ha tingut cost humà i econòmic.

En l’anàlisi i la pràctica de gestió de crisis s’ha après molt en les darreres dècades, amb l’experiència de fites com per exemple la gestió dels efectes de l'huracà Katrina, que assolà Nova Orleans el 2005. Sobre gestió pública de crisis es podrien omplir columnes; n’hi haurà prou amb unes reflexions que susciten un ampli consens acadèmic: “D’una banda, una crisi subratlla la necessitat d’un lideratge fort i un control central a nivell estratègic; de l'altra, posa l'accent en la necessitat d'autonomia local i de flexibilitat a nivell operatiu. L'agilitat local pot ser difícil si les restriccions centrals són molt fortes i posen marges massa estrets a les autoritats locals. La competència local, el coneixement i la formació són també factors crucials. Una conclusió clau de la literatura de crisi és que els sistemes de gestió de crisis haurien de ser descentralitzats almenys fins a cert punt, cosa que implica que els executius polítics i administratius haurien de facilitar un sistema autoorganitzat de resposta en lloc de tractar de controlar aquest sistema". ("Organizing for crisis management: building governance capacity and legitimacy", Christensen, Lægreid & Rykkja, Public Administration Review, 2016, 76(6), 887-897, p. 892). Per cert, els autors són noruecs (no d'un gran país federal), i la revista és la més reconeguda en gestió i administració pública.

A més, i com sovint comenta Xavier Sala i Martín, aquesta diversitat permet innovació, prova i error, i millora. A Espanya això xoca, però, amb l’èmfasi en la legitimació institucional. Un exemple és il·lustratiu: als proponents d’un confinament total (que –com tothom sap– exclouria serveis essencials sanitaris i vitals) se’ls exigeix una estimació de l’impacte addicional sobre el PIB... mentre que no es coneix (ni s’exigeix) cap estimació d’impacte al govern central per les mesures de confinament parcial decretades. I aquesta estimació seria imprescindible per fer una estimació de l’impacte addicional de mesures addicionals! Certament, ningú sap amb precisió quin serà l’efecte. Alguns sostenim que l’impacte addicional negatiu del confinament total seria més que compensat per l’anticipació de la recuperació posterior, facilitada per la millor preservació de la fàbrica social de l’economia. D'altres, com el govern central, sostenen que l’impacte econòmic del confinament total empitjoraria la recuperació.

Ningú pot donar garanties que la seva posició és la millor. Dit això, és paradoxal que el que havia de ser el govern més progressista de la història prioritzi l’impacte econòmic sobre l’epidemiològic. Crec que aquesta paradoxa respon a a la síndrome Churchill. Com tothom sap, Churchill va liderar la victòria en la guerra, i va perdre les següents eleccions. La ministra Calviño és tècnicament competent, i coneix els entrellats de la política europea. Sembla haver pres la decisió d’evitar tant com pugui sol·licitar ajut financer potent a la UE si això comporta assumir compromisos que exigeixin les moltes reformes estructurals que Espanya no ha fet després de la Gran Recessió. Al cap del carrer, la fatídica pregunta: ¿com pot ser que Espanya no hagi reduït el seu nivell de deute públic (que deu estar superant el 100% del PIB) aprofitant el creixement econòmic des del 2014? Ara, quan el marge de política fiscal és més necessari que mai.

La sortida de la Gran Recessió a Espanya va ser obstaculitzada per la por reformista i el nacionalisme econòmic dels governs de Zapatero i de Rajoy. Era allò de “sabem el que cal fer, però no sabem com guanyar les eleccions després”. Aquest és el principal obstacle a l'hora d'aplicar una política que prioritzi la lluita contra els efectes de l’epidèmia, amb les mesures econòmiques pertinents per acompanyar-la. Tanmateix, l’inevitable s’esdevindrà. Com a la Gran Recessió: més tard i amb pitjors efectes.

stats