Poder econòmic i poder polític en el món covid

Després del relatiu parèntesi de l’estiu, la realitat s’anirà despullant als nostres ulls. I en l’àmbit econòmic, amb intensitat ben perceptible i creixent. Fins ara hem anat acceptant que ens posessin benes als ulls. La primera, que llàstima del covid, tan bé que anava l’economia. Per tan, passat el covid, passat el problema. I mentre no passa el problema, ja arribarà el mannà europeu, sobretot en forma de subvencions a no tornar, perquè què seria la Unió Europea sense Espanya i Itàlia? Res. Per això arribarien euros, molts i gairebé regalats.

Tanmateix, mentre en la superfície s’anava tranquil·litzant el personal amb aquest relat, per sota –on passen les coses reals–, ha començat fa mesos una guerra descarnada. Els sectors amb més poder econòmic i influència institucional –fonamentals per a l’estabilitat institucional de l’statu quo (el que alguns en diuen règim del 78) en temps convulsos– han començat a pressionar per obtenir favors per la seua posició econòmica durant la crisi, i després. Qui n’està ja començant a pagar la factura són els usuaris de serveis públics, i els contribuents, quan les mesures tenen efectes fiscals. Hi ha molts exemples; em limitaré aquí a tres, per raons d’espai.

A inicis de maig, en plena discussió sobre els ajuts a empreses via crèdits oficials i ERTOs, des del govern central –i especialment per part de la vicepresidenta econòmica, Calviño– van proliferar declaracions que les empreses amb seus en paradisos fiscals no tindrien accés als ajuts públics per covid, que no seríem menys que França, Dinamarca o Polònia. I cert, en acords adoptats com l’extensió d’ERTOs, s’excloïa les empreses amb seu en paradisos fiscals... però no als grups amb seu a Espanya i empreses filials amb seus en paradisos fiscals (això és, ben bé, tot l’Íbex-35). La hipocresia era digna de millor causa... incloent-hi dirigents sindicals de classe justificant-ho –ens ser fet públic el detall– perquè “beneficiava els treballadors d’aquests grups” (per cert: la millor expressió feta mai per defensar el que ja és dins, i deixar a l’aire qui és fora).

A finals del mes de maig ens fou donat pel govern central un decret llei de mesures diverses per pal·liar efectes del covid (convalidat el 10 de juny al Congrés amb 289 vots a favor), que incloïa una disposició ben lesiva per als consumidors del sector de les telecomunicacions: la prohibició de fer portabilitat de número de telèfon si es tenen deutes amb la companyia proveïdora (art 3.2), un recurs que tenien prèviament els consumidors disconformes amb la facturació de les companyies. S'instituïa així un procés lent i complex per als consumidors (especialment aquells amb menys recursos i coneixements) per poder recuperar aquest dret. Això, enmig d’una epidèmia de facturacions incorrectes, denunciada per associacions de consumidors com per exemple FACUA. ¿No tenien ja prou poder i eines les operadores de telecomunicacions enfront dels consumidors que necessitaven encara més poder? Lesiu per als usuaris.

El tercer cas el portem d’un sector prolífic en renegociacions i relacions obscures entre poder econòmic i polític: les concessions d’autopistes. El ministre Ábalos va anunciar a finals d’abril que no hi hauria compensacions econòmiques per a les concessionàries d’autopistes. Tanmateix, el BOE de 8 de juliol (en el seu article 25) ha disposat una compensació per a les concessionàries d’autopistes quan el resultat brut d’explotació hagi estat negatiu durant el període de l'estat d'alarma: l’allargament de la concessió, pagat, per tant, pels usuaris. Però per què durant el període de l'estat d'alarma? El principi de garantia de l’equilibri financer de la concessió no es predica de períodes concrets i tan curts. De fet, la taxa de rendibilitat de concessions com les d’Abertis a l'AP-2 i especialment l'AP-7 Nord, o d’AUDASA a l’Autopista de l’Atlàntic (AP-9, a Galícia) és tan elevada que, tot i amb una operació anormal i de mínims durant dos mesos (i més), la rendibilitat anual segueix sent molt elevada. ¿Es tractava de preservar l'equilibri econòmic de la concessió, o de preservar un nivell molt alt de beneficis? Quan s’ha prohibit l’ús del transport aeri (per exemple, crisi de les cendres per irrupció volcànica a Islàndia), o quan es produeix una vaga al ferrocarril, ¿es calcula el benefici extraordinari per a les concessionàries, i se’ls exigeix la compensació inversa?

Tots aquests són senyals de la duresa que en els propers mesos assolirà la lluita per recursos públics cada vegada més escassos, i com els monopolis i empreses amb poder polític aniran buscant beneficis via avantatges normatius enfront dels consumidors i usuaris. En un context on aquests, i especialment els més dèbils entre ells, no tenen poder polític ni veu que es pugui fer sentir. Mala peça al teler.