Procés, seus (i endogenitat)

Economista¿Se’ls ha escapat aquest titular en un diari que, temps era temps, va ser conegut com la principal capçalera progressista d’Espanya?: “Madrid acapara el 90% de les seus de les grans empreses i Catalunya cau fins al 5,4%”. La crònica comença així: “La concentració de seus empresarials ha fet un salt a favor de Madrid en la darrera dècada. El 90,2% de les empreses integrades en l’índex general de la Borsa de Madrid (IGBM) tenen la seu operativa a la capital de l’Estat. Fa una dècada, Madrid absorbia el 82,4% de les seus. Els perdedors són tant Barcelona, l’altre gran pol de captació de seus empresarials, com la resta de províncies espanyoles. Catalunya ha passat en una dècada de captar el 8,77% de les seus de les empreses de l’IGBM al 5,4%”. No es preocupin per la seua memòria, si no ho recorden, per molt al corrent que estiguin dels efectes econòmics del Procés. Aquesta crònica va ser publicada... el 27 d’abril del 2002!

La fugida de seus ja era tema de debat públic fa dues dècades! El 20 de desembre del 2000 jo mateix vaig publicar una columna en el citat diari (“Poder, negocis i seus”) on comentava els efectes de la globalització i la concentració de poder econòmic a Madrid, intensificada per les privatitzacions, com a principals factors explicatius, i proposava el trasllat des de Madrid de seus d’agències reguladores. M’havia induït a preocupar-me per aquest fenomen el meu mentor acadèmic, Antón Costas. Gens estrany, doncs, que mesos després el Círculo d’Economia proposés el trasllat de seus reguladores des de Madrid. Així doncs, la tendència a la concentració de seus empresarials a Madrid ve de lluny. Vaig dedicar el capítol primer d’'Espanya, capital París' a analitzar-ho a fons.

També és cert que en els darrers mesos, en el context del conflicte Catalunya-Espanya, s’ha produït una intensificació del procés de trasllat, estimulada per les institucions centrals. Sabem que els efectes fiscals del trasllat de seus socials són ben bé nuls. El potencial efecte d’estirada de seus operatives en el futur és matèria oberta a controvèrsia. Perquè en estats amb alta centralització del poder econòmic, com Espanya, no és estrany que la seu social i la seu operativa siguin en ciutats diferents. Per exemple, el Banc Santander té seu social en aquesta ciutat, i el BBVA a Bilbao, però les seus operatives són a Madrid. O Iberdrola Renovables té la seu social a València, i l'operativa a Madrid. I, més prop (fins ara), mentre que la seu de CaixaBank era a Barcelona, La Caixa ja tenia fa dècades a Madrid la seu per a operacions en mercats financers.

És rellevant considerar el perfil de les grans empreses que han traslladat ara la seua seu social. Es concentren en sectors molt regulats o concessionals: CaixaBank i Sabadell, Gas Natural-Unión Fenosa, Abertis, Agbar... El cas de les dues darreres il·lustra els temps que corren. Abertis no sabem encara on tindrà la seu i de què; Agbar sap fa anys que si mai vol concursar en una hipotètica privatització del Canal de Isabel II a Madrid haurà de tenir seu allà... tot i que la direcció estratègica d’Agbar ja porta un lustre a París, de la mà del seu president executiu i vicepresident de Suez, multinacional francesa que n’és propietària. Signes dels temps, per cert. La qüestió interessant és que tals dissonàncies no es donen igual en les empreses que produeixen bens físics o serveis purament privats, que és on el trasllat de seus socials ha tingut efectes més limitats.

Les seus socials que han marxat no tornaran, passi el que passi. Perquè el trasllat de seu social fora de Catalunya –preferentment a Madrid– és una decisió que hauria arribat en algun moment: és tendència de fons. Que traslladin o no la seu operativa, i en quin grau, dependrà molt de les quotes de mercat que mantinguin a Catalunya. I, si Catalunya arribés a ser independent, hi obririen seu social per als seus negocis, com ja fan de manera natural en altres estats en què operen. Fins i tot Endesa ho faria!

El que és crucial entendre ara i aquí és l’error d’alguns economistes poc acostumats que els col·legues els avaluïn anònimament els seus treballs: l’error es diu ‘endogenitat’, o causalitat inversa. El trasllat de seus socials no és una conseqüència del procés independentista. Ans al contrari, el trasllat (els factors que l'impulsen des de fa unes quantes dècades) és una de les causes del procés d’independència, perquè aquest procés és –en bona part– una resposta a la dinàmica centralitzadora impulsada sense aturador per unes institucions centrals que tenen bulímia de poder, i han volgut afegir la concentració de poder econòmic a l’administratiu i polític. La sortida de seus socials els darrers mesos ha accelerat el que ja passava. I ara què? Com en algunes coses de la vida, el pitjor és quedar-se a mitges.