Sistemes de gestió i morts per covid-19

¿Som en vigílies d’un nou confinament ampli, per la segona onada de la pandèmia, o n’hi haurà prou amb accions menys generals, com ha succeït les darreres setmanes? No ho sabem encara. El que sí que és clar és que les morts per covid-19 seran inferiors que en la primera onada, perquè el coneixement i la preparació ara són millors, per moltes errades de gestió que es continuïn fent.

La primera onada, tanmateix, va agafar les autoritats polítiques i els sistemes sanitaris amb uns nivells de comprensió dels fets i dels seus efectes molt limitats. I en contextos com el nostre es va consolidar com a mantra que el sistema públic de gestió era la millor garantia contra l’epidèmia, i d’aquí al blues enganyós de la privatització de la sanitat catalana (per cert, el que signa és usuari, i per elecció, de la pública).

Ara, això que els sistemes de gestió pública han lluitat millor contra el covid-19 és veritat? Mirem-ho. L’OCDE va publicar el 2010 un estudi que classifica 30 països d’acord amb la forma de gestió del seu sistema de salut, i institueix una primera subdivisió: (1) provisió basada en mecanismes de mercat o (2) provisió pública i assegurament públic. I dins d’aquests dos sistemes establia uns subsistemes que s’indiquen més avall.

Abans, però, cal explicar la segona part de l’exercici, que consisteix en elaborar xifres comparables de morts per covid a cada país. La Universitat d’Oxford ofereix aquestes dades i s’ha computat el nombre de morts per milió d’habitants el 67è dia després del primer mort registrat (el 67è és perquè aquest era el lapsus de temps en l’estudi sobre Itàlia que va publicar una revista acadèmica, del comentari requerit sobre el qual s’origina aquesta columna: agafar un nombre diferent de dies no altera els resultats). A partir d'aquí podem classificar cada país (amb el seu corresponent indicador de morts per milió d’habitants).

Basat en mecanismes de mercat, i amb assegurança privada per a cobertura bàsica: Alemanya (94,1), Holanda (321,6), Eslovàquia (5,1) i Suïssa (178,2). Mitjana del subgrup: 149,7.

Basat en mecanismes de mercat, assegurança pública per a cobertura bàsica, i assegurança privada més enllà de la bàsica: Austràlia (3,8), Bèlgica (783,5), el Canadà (150,5), França (318,6), Àustria (70,2), la República Txeca (30,2), Grècia (15,8), el Japó (1,4), Corea del Sud (4,8) i Luxemburg (174,1). Mitjana del subgrup: 155,3.

Basat en provisió pública i assegurança pública, amb moltes possibilitats d’elecció per als usuaris: Islàndia (29,3), Suècia (364,3) i Turquia (51,5). Mitjana del subgrup: 148,4.

Basat en provisió pública i assegurança pública, amb més regulació i possibilitats d’elecció més limitades: Dinamarca (96,9), Finlàndia (56,5), Mèxic (63,1), Portugal (127,7), Espanya (572,0), Hongria (49,3), Irlanda (312,5), Itàlia (457,8), Nova Zelanda (4,6), Noruega (43,0), Polònia (24,7) i el Regne Unit (488,8). Mitjana del subgrup: 191,4.

De les dades dels països observem que els indicadors de mortalitat més alts corresponen a quatre països amb sistema de provisió i assegurança públics (Espanya, el Regne Unit, Itàlia, i Suècia) i a un de basat en mecanismes de mercat (Bèlgica). Cal recordar que Bèlgica és el líder en morts, però pel fet d’haver computat els morts a les residències d’ancians, a diferència del que s’ha fet a Espanya i Itàlia, que per això encapçalen les llistes d'excés de morts respecte a anys anteriors. (Nota per al lector més detallista: els EUA no són a l’estudi de sistemes de gestió de l’OCDE perquè no hi van participar. La situació més propera seria la (1), i la seva xifra comparable de morts és 221,8 per milió d’habitants.)

En qualsevol cas, però, la dispersió de dades entre països (que s’aprecia millor en el gràfic adjunt) fa impossible establir cap associació entre les morts per covid-19 i els sistemes de gestió sanitària. Tampoc el fet que la mitjana de morts sigui més alta en el subgrup amb més intensitat de provisió pública i producció pública permet afirmar que els sistemes públics tenen més mortalitat, atesa la dispersió entre països. Ara, el que està fora de tota lògica és afirmar que com més pública són la provisió i la producció, menys morts.

Que no es pugui establir una associació entre les morts per covid-19 i la gestió del sistema és molt natural, atesa la varietat de factors que influeixen en les respostes polítiques i sanitàries al covid-19 (vegeu, per exemple, The effect of health and economic costs on governments' policy responses to COVID-19 crisis, under incomplete information, Bel, Gasulla i Mazaira-Font, IREA-UB 2020/08). I la lliçó és ben clara: els debats de política pública abordats a partir de mantres i dogmes pseudoreligiosos són perjudicials per a la salut, la de les polítiques públiques i la de les persones que les entomen. I establir els fets, a partir dels quals debatre sobre opcions, és molt recomanable per fer millors polítiques públiques. Encara més, per als temps que ens vindran després de l’estiu.