Som com ens veuen? (25 anys després)

Fa una setmana el Centre d’Estudis d’Opinió va publicar el resultat d’una macroenquesta a escala espanyola sobre Percepcions sobre el debat territorial a Espanya, amb gran detall de resultats i també de metodologia (amb un excel·lent dossier de premsa). Dels resultats més importants se n’ha fet difusió i discussió abundant. Molt especialment, d’aquella comentada classificació en funció de la pregunta 40, com cau de bé/malament la gent de cada comunitat autònoma (com a grup, ja que això no és identificació personal sinó grupal) a la resta d’habitants de l’Estat. En aquest sentit, els catalans ocupem la darrera posició, ja que la resta ens dona un 5,63 sobre 10, un punt i escaig per sota dels bascos, en una classificació en què la majoria de comunitats autònomes obtenen un notable, i que encapçalen els andalusos amb un 7,61, seguits d’asturians, gallecs i canaris, tots per sobre del 7,3. Bé, no està tan malament com un podria haver esperat; al cap i a la fi, el 5,63 és més a prop del bé que del suficient, i després de tot el que ha anat passant els darrers anys, des d'allò de l’Estatut...

Encara més, es podria dir. En el darrer quart de segle l’opinió sobre els catalans hauria millorat apreciablement. Tot i que no s'hi ha fet gens d’èmfasi, cal observar que aquesta enquesta del CEO reprodueix en gran mesura, sovint de forma literal, la metodologia i disseny de l’enquesta que va fer el 1994 el Centre d’Investigacions Sociològiques (el CIS, depenent del govern espanyol), compilada i explotada per l’eminent professor José Luis Sangrador García (la part pertinent de la qual es pot trobar en obert al capítol 2 d’Anatomia d’un desengany). Doncs bé, els resultats d’aquella macroenquesta, la darrera a escala global a Espanya fins a l’actual del CEO, donaven un 4,8 als catalans, per sota de la ratlla de l’aprovat. També un punt per sota dels bascos (això el 1994, enmig de campanyes d’atemptats d’ETA), en una lliga encapçalada pels andalusos, però fa 25 anys només amb un notable pelat (un 7,0), seguits altra vegada dels asturians, ja per sota del notable. Que bé! Tothom és més bona gent ara, i la millora és especialment intensa en el cas dels catalans. Cosa que és ben paradoxal amb tot el que ha passat, governamentalment, legislativament i judicialment (ah!, i policialment) en els darrers 15 anys. Quasi es diria que si des de Catalunya es fa més revolta i més tensió, en algun moment arribarem al notable en la valoració "Em cau bé/malament". Un moment...

De veritat ens podem creure això? No sona massa contradictori? I, certament, ho és. Perquè la realitat és més complexa. Una altra qüestió molt rellevant i il·lustrativa la trobem quan es pregunta sobre "qui es prefereix més i a qui es rebutja més com a potencials companys de feina” (pregunta 39, fins a tres respostes possibles; noti's que aquestes preguntes políticament incorrectes tenen un grau elevat de no contestació). En l’enquesta del CEO els catalans ocupen el primer lloc en el rebuig, mencionats pel 68% dels qui a la resta de l’Estat contesten la pregunta indicant regions. Això suposa un ascens notable des del 60% que s’obtenia en l’enquesta del CIS del 1994.

Han passat algunes coses en aquests 25 anys que encara no podem entendre i que ens hauran de fer pensar una mica. És ben natural ocupar el darrer lloc de la qualificació en els rànquings de percepcions regionals a Espanya, el primer dels quals es va fer el 1963. I probablement és així des dels escrits de Quevedo i autors castellans com Calderón de la Barca i d'altres que escrivien sobre els catalans i els seus caràcters individuals i col·lectius mentre ells mateixos participaven en la Guerra dels Segadors (o la guerra de los catalanes, allà). Ara bé, la millora de com diuen a la resta de l’Estat que cauen els catalans i, a la vegada, l’augment del rebuig a treballar amb ells són una mica contradictoris.

Pel que fa a la valoració grupal sobre els catalans, una hipòtesi que caldria avaluar és que generés més rebuig la política del peix al cove del pujolisme, que va tenir el seu cim i moment d’esplendor a la meitat de la dècada dels 90, que no pas el conflicte obert amb totes les seves derivades en els darrers anys. O potser només passa que tothom ha pujat de nota per altres tipus de canvis en el darrer quart de segle, i els que estaven més avall tenien més marge per pujar. I, en qualsevol cas, ¿l’augment del rebuig a la col·laboració laboral amb els catalans, en la mesura que accentua addicionalment el rebuig a compartir espais de col·laboració amb ells, pot estar expressant una accentuació de la distància grupal percebuda? Qüestions ben interessants, que segur que mereixen anàlisi i reflexió en els propers temps.