Girs de guió
Els esdeveniments de la setmana passada, sobretot amb la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea –un gir de guió cinematogràfic–, han posat en evidència un tipus de realitats que, si bé no són novetat, la sobreactuació de l’acció política sol dissimular. Fonamentalment, es tracta d’unes evidències que mostren el caràcter precari i vulnerable d’allò que encara pretén presentar-se com a estable i consistent.
En primer lloc, cal parlar de la suposada força dels estats. És cert que l’estat disposa d’uns mecanismes de coacció que li permeten imposar la llei i l’ordre. Però hi ha alguna cosa que és més important, i és la legitimitat amb què pot imposar-se: sense autoritat, sense un poder legítim, l’estat s’engruna per molt que recorri a la violència. A Espanya, per molt que compti amb el poder policial, judicial i mediàtic, i si més no a Catalunya, l’estat està en descomposició. Només per citar un senyal del que dic, si per al règim del 78 la monarquia havia esdevingut el símbol i l’instrument principal de la unitat d’Espanya, a Catalunya aquesta institució té la pitjor valoració de totes, amb una mitjana de 1,82 sobre 10, àdhuc per sota de la banca i l’Església catòlica.
La segona evidència és que, malgrat tot, Europa compta. No ha comptat tant com alguns esperàvem, però és clar que la repressió de l’Estat sobre l’independentisme, sense Europa, encara hauria estat més brutal. Però amb la sentència del Tribunal de Justícia de la UE s’ha vist que hi ha línies vermelles que no es poden traspassar, i que hi ha uns tribunals que no sotmeten les lleis i els drets fonamentals a principis nacionalistes superiors, com han pretès els tribunals espanyols. La indissimulada irritació dels funcionaris espanyols a Brussel·les, començant per Borrell, n'és la prova.
També cal dir que les sobiranies encara són importants. Per aigualir les pretensions dels catalans, hi ha qui s’entesta en posar en qüestió la idea de sobirania nacional. És cert que la pertinença a la UE implica sotmetre’s a algunes expressions de sobirania supraestatal. Però d’aquí a menystenir la seva rellevància encara falta molt. Només cal veure el valor que hi han donat els britànics i, de rebot, els escocesos. Però el fet mateix que un tribunal europeu pugui posar de cara a la paret un tribunal espanyol demostra que el joc de les sobiranies judicials –ja ho havíem comprovat en el terreny econòmic amb la imposició d’una reforma exprés de la Constitució– no és cap artifici caduc sinó una jerarquia de garanties fonamentals de tota societat democràtica.
Així mateix cal prendre consciència de la progressiva vulnerabilitat de les estructures polítiques clàssiques. Si el 1989 no estava prevista la caiguda del Mur de Berlín, fins fa tres anys ningú hauria imaginat que el Regne Unit deixaria la Unió Europea. Tampoc estava prevista l’expulsió de Matteo Salvini del govern d'Itàlia, o el procés d’impeachment de Trump. Per no parlar de les giragonses de la política espanyola dels últims quatre anys. Es pot considerar que es tracta d’episodis excepcionals d’inestabilitat, però tinc la convicció que es tracta de la nova normalitat d’unes dinàmiques polítiques molt més accelerades. I penso que les crides a l’estabilitat –tan habituals dels sectors econòmics, sempre preocupats per protegir la seva pròpia inestabilitat– són pura nostàlgia de temps passats.
En definitiva, que els temps estan canviant, però més de pressa del que Dylan imaginava fa cinquanta anys. Que molt del que semblava impossible fa cinc anys, i precisament per haver menystingut les noves vulnerabilitats, ara es fa realitat. I que el sobiranisme a Catalunya no hauria de perdre el temps escrivint fulls de ruta sobre la sorra de la política actual i, en canvi, hauria de saber llegir bé on són les noves escletxes de canvi i confiar més en la seva pròpia força transformadora. Els nous temps ens van a favor, i no val a badar.