Giscard d'Estaing: l'ambició de poder fer coses

Quan l’any 1974 el senyor Valéry Giscard d’Estaing va arribar a president de França tenia 48 anys. Jo en tenia 17 i estava passant l’estiu a la Dordonya, a casa la família. Em va quedar per sempre el record del discurs que el president Giscard va fer aquell estiu. Es va comprometre a dur a terme tres grans projectes: fer el tren més ràpid del món (el TGV), aconseguir l’entesa perquè Airbus esdevingués líder en la fabricació d’avions comercials i aprofundir en la construcció europea avançant cap a una mena de moneda única –recorden l’ECU (European Currency Unit)?

I si el fet m’ha quedat doblement gravat a la memòria és perquè els francesos –grans patriotes, però que sovint destil·len una crítica coent– van fer-ne befa generalitzada. Començant pels de casa. “Els trens ràpids els fan els japonesos!”, “Els mestres fent avions són els americans, no pas nosaltres!", “I què vol dir aquest home amb això que un dia el franc desapareixerà? Abans em deixaria penjar a la plaça Gambetta!” Tothom pensava que el nou president era massa agosarat. Però no va ser així.

Allò van ser compromisos reals, palpables. I van ser complementats per altres realitzacions menys sorolloses, però igualment efectives: avançament de la majoria d’edat als 18 anys, divorci de mutu acord, interrupció de l’embaràs, creació de l’eix franco-alemany (sí, sí, el que ara ens ha aconseguit els ajuts europeus), llei per garantir la independència de la ràdio i la televisió públiques, promoció del Museu d’Orsay, legislació per impedir la construcció de gratacels dins de l'àrea del périphérique que envolta París, avançar-se en donar suport a l’URSS per tal que Bréjnev signés els acords d'Hèlsinki, impulsar l’elecció del Parlament Europeu per sufragi directe i proposar Simone Veil com la seva primera presidenta, etc. Giscard es qualificava com un “conservador a qui li agraden els canvis”. Efectivament, fill d’un funcionari condecorat per la França de Pétain, ell se'n va desmarcar declarant-se seguidor del general De Gaulle, i es va apuntar a l’exèrcit que havia desembarcat a Normandia. Bé, no cal que continuï.

Ha quedat per a la història que va perdre la presidència per un desgraciat incident amb Bokassa, que Le Canard Enchaîné va amplificar degudament –aquest diari, tradicionalment d’una gran independència, va aplaudir l’arribada de Mitterrand al poder, cosa que li va costar crítiques–. Però la realitat és que Giscard va perdre la presidència perquè, a la segona volta, el seu antic primer ministre (Jacques Chirac) el va trair i va endossar el seu suport a Mitterrand, que va governar durant catorze anys, i als simpatitzants del qual repto a fer la llista de les seves realitzacions –que no siguin les inauguracions del que ja havia encetat Giscard.

Aquesta llarga introducció només té per objectiu defensar tres idees que considero bàsiques quan ens referim a un líder polític. La primera és que quan un polític desitja arribar al poder ha de ser amb l’objectiu exclusiu de fer coses. Res més. Ha de tenir un projecte de país, sí senyor. Però res d’ambigüitats i verbositats inflamades. Parlo d’un projecte esmicolat en projectes sectorials palpables, en realitzacions mesurables, concretes. Segona idea. Si es tenen veritables ganes de fer coses –i aquesta constitueix la prioritat, com he dit–, aquestes coses s’han d’acabar duent a terme d’una manera o altra. I això implica no tenir por i envoltar-se dels més adequats; fins i tot a risc que, sovint, siguin enemics –Chirac, en el cas Giscard, és paradigmàtic–. En aquest sentit, el fi justifica els mitjans: sacrificar el propi èxit personal a l’èxit dels projectes compromesos. I tercera: la persona designada ha de tenir preparació suficient –habilitats, coneixements, intel·lectualitat i capacitat de realització– per dur a terme allò que té al cap. Per tant, és importantíssim que aquest líder pugui ser investit democràticament sota el concepte “el millor de tots”.

La importància de gent com Giscard queda reflectida en l’obra feta. Certament, Giscard va cometre errades: es va equivocar en l’afer Bokassa i va pretendre redactar una Constitució europea que no tocava. Però els seus errors gairebé no ens han afectat. Sí, en canvi, els seus encerts. La figura de Giscard ens reconcilia amb el polític que vol manar per poder fer coses. Quan pugem a un TGV (dels múltiples que circulen per tot Europa), quan embarquem en un Airbus o, fins i tot, quan fem servir els euros de manera quotidiana, tots aquests actes, i més, celebrem que porten el segell de Valéry Giscard d’Estaing, un bocí de la seva vida. Una vida que, sens dubte, va valdre la pena. Personalment, li estic molt agraït.