Giscard d’Estaing, l’europeisme arrogant
S’ha comparat, de vegades, Emmanuel Macron amb Valéry Giscard d’Estaing. Els dos presidents més joves que ha tingut França, declarats reformistes i europeistes. Però l’obituari de VGD (com se l’anomenava) hauria de servir a l’actual inquilí de l’Elisi més d’avís que de guia. Giscard d’Estaing tenia 48 anys quan, el 27 de maig del 1974, va arribar conduint el seu cotxe fins a 200 metres del palau de l’Elisi per entrar-hi caminant com a cap d’estat de la cinquena República Francesa. La premsa internacional l’ha acomiadat amb l’etiqueta de president “modern”, que es va construir en aquella investidura.
Va ser l’home que va revolucionar la societat francesa. Va introduir el divorci de mutu acord. Va posar en marxa l’alta velocitat ferroviària i va abraçar l’energia nuclear com la font d’independència energètica francesa. Com a ministra de Sanitat, Simone Veil va guanyar la batalla per la legalització de l’avortament en un moment en què bona part de la classe política francesa continuava convençuda que el govern era cosa d’homes. Però, per als qui no el vam veure de prop fins molts anys després, quan ja en tenia 76 i aterrava a Brussel·les el 2002 per presidir la Convenció que redactaria la futura Constitució de la Unió Europea, VGD era el vell reflex de l’home altiu que va perdre la presidència el 1981. D’aquella imatge primerenca construïda tocant l’acordió, convidant els escombriaires de l’Elisi a esmorzar amb ell per Nadal o que pretenia anar a sopar, un cop al mes, a casa de ciutadans anònims per parlar amb ells, ja no en quedava res. El primer que va fer quan va arribar a Brussel·les, ressuscitat per a la política europea, va ser demanar un cotxe oficial.
Ell era dieu, el president-monarca a qui li agradava declarar-se descendent de Lluís XV. Va ser aquesta ambició la que el va acabar enfangant, i el seu final com a president d’un sol mandat va quedar lligat a l’escàndol dels diamants que li va regalar el seu “amic” i tirà de la República Centreafricana, Jean-Bédel Bokassa. L’inici de la fi de VGD -com la d’algun altre monarca- també va anar acompanyat d’unes fotos de safari. Giscard va tornar a marxar caminant de l’Elisi, però aquest cop entre l’esbroncada de la gent que s’hi havia congregat, mentre François Mitterrand en prenia el relleu.
L’europeisme del Giscard president el va consagrar com un dels pares del sistema monetari europeu, que va portar a la creació de l’euro, i de l’elecció del Parlament Europeu per sufragi directe. Si el 1974 va ser un dels fundadors del Consell Europeu, el 2002 es va convertir en el negociador que més va lluitar per dotar aquest consell d’un president permanent.
Un càrrec que, per primera vegada, ocuparia Herman van Rompuy. Amb la imatge del presidencialisme francès al cap, Giscard estava més que convençut que Europa havia de “buscar i inventar el seu George Washington”.
Arquitecte europeu
La UE li va oferir el seu retorn a la primera línia, a les negociacions entre capitals i les rodes de premsa a Brussel·les. Però, una vegada més, la seva última obra també va topar amb el rebuig dels francesos que el 2005 van votar, en referèndum, en contra de la Constitució europea que Giscard d’Estaing havia contribuït a dissenyar. La resposta de VGD va ser directa: “El rebuig dels votants francesos és un error que s’hauria de corregir”. L’arrogància el va acompanyar fins al final.
